Un servei obligatori per als joves
El govern de Macron vol oferir a les famílies dels adolescents en risc d’esdevenir delinqüents de tenir-los un parell de setmanes de colònies lluny del barri, o bé tot un curs escolar en un internat. L’objectiu és que els adolescents que perden el rumb i deixen els estudis o se salten la llei trenquin la relació amb les males companyies i així “tornin al recte camí” dels valors de la república. Els pares que no s’avinguin a la proposta d’internar els fills veuran agreujada la pròpia responsabilitat en cas que el menor delinqueixi.
Aquesta mena de mesures –de les quals caldria veure l’eficàcia, dubtosa sense una transformació de les circumstàncies a les quals tornaran els nois i noies després de l’internament– a Catalunya no ens les hem de plantejar perquè no tenim un problema tan greu de violència adolescent com tenen a França. Ara: com ho hem de fer per no haver-nos-les de plantejar mai, mesures per a un problema així? Què es pot fer que sigui preventiu, i no pas una reacció quan la situació ja és massa difícil de reconduir?
El que es pot fer és trobar la manera que els adolescents i els joves tinguin esperança i puguin creure en la seva capacitat de fer un futur millor per a ells mateixos i per al grup social al qual pertanyen: el barri, el poble o el país. Evitar que els adolescents pateixin la buidor i la falta de sentit que massa vegades els porten a queixar-se amb desesperança, a consumir sense necessitat, a centrar els esforços en l’aparença, a destruir el que d’altres han construït i a posar-se innecessàriament en risc. Com podem fer-ho?
Pot semblar una empresa difícil, però no ho és tant. Per tal que els adolescents puguin creure en la seva capacitat de millorar les circumstàncies (la filòsofa Hannah Arendt deia que “sentir-se capaç de transformar les circumstàncies no desitjades és bàsic per poder ser feliç”) només cal que puguin constatar que poden fer una aportació substantiva, real i pràctica en la construcció social del seu entorn. I, per a això, cal que participin en iniciatives on siguin agents actius de millora de les condicions. D’aquesta manera contribuiran al millorament de l’entorn (físic i social), connectaran amb allò que és col·lectiu i comú i, sent conscients del valor de la seva acció, trobaran un sentit a les seves capacitats i podran fonamentar bé la seva autoestima. En veure’s i sentir-se compromesos amb el seu entorn (amb la seva comunitat) seran agents de cohesió, i en comptes de tendir a la destrucció per desesperança i ràbia, com passa a molts llocs de França, tendiran a la construcció per esperança i compromís amb el col·lectiu.
Com fer-ho possible a la pràctica? Adscrivint els adolescents a iniciatives que els permetin participar en allò que ja funciona i que fa millor la vida de les persones. En alguns pobles de Catalunya hi ha casals d’estiu on els adolescents un dia a la setmana porten a passejar els avis de la residència, un altre ajuden a endreçar la mediateca municipal i un altre dia reconstrueixen el paratge d’una font. També hi ha “camps de treball” que impliquen passar un temps fora de casa i conviure amb altres joves, amb qui es porta a terme un projecte de millora o es contribueix a una iniciativa ja en marxa, i els adolescents que hi participen en solen tornar entusiasmats, més responsables i interiorment més rics. Però sense fer estades fora de casa també es pot treballar per un barri, una vila, un paratge o un col·lectiu: només cal que el casal organitzat per l’ajuntament enfoqui les activitats a participar en el que ja passa, o en el que es vol que passi. Atendre persones soles, ajudar a aprendre els petits, entretenir-los quan els pares han de treballar, cuidar-se de la biblioteca, construir un banc per seure a la plaça amb l’ajuda d’un fuster o un paleta, muntar una visita teatralitzada…
Es tracta que els adolescents puguin col·laborar i sentir-se útils i valuosos. Fer-los participar en iniciatives comunitàries per donar-los l’oportunitat de conèixer com s’organitza el seu entorn, descobrir el seu potencial, incrementar les habilitats i potser fins i tot trobar una vocació. Estic convençuda que la major part de famílies celebrarien l’ocasió que els seus fills aprenguin a fer coses, es responsabilitzin i se sentin útils, tot alhora. Però, per si de cas, la participació hauria de ser obligatòria, perquè hi participin també els adolescents de famílies no tan conseqüents o que no tenen l’oportunitat de plantejar-se una cosa així, i també per evitar els conflictes de les famílies amb fills resistents a participar-hi. Podria fer-se els mesos de juliol entre els cursos de tercer i quart d’ESO i de després de quart d’ESO.
Fer aquest servei jove obligatori, diguem-ne Sejob, permetria fer una societat més cohesionada i treballar pel benestar emocional dels joves, que trobarien sentit com a membres actius de la seva societat i se sentirien útils, capaços, valuosos i esperançats en el futur.