'Serviam / Non serviam': encara sobre 'El minuto heroico'
"Non serviam" (“No et serviré”, en llatí) són les paraules que la tradició cristiana atribueix a Llucifer, quan es revolta contra Déu i li fa saber que renuncia a ell. James Joyce fa servir aquesta expressió al seu Retrat de l'artista adolescent, quan el seu Stephen Dedalus pren la decisió de fer vida d'artista i, segons ell mateix: “No servir més allò en què no crec, se'n digui llar, família o Església” (podeu llegir l'obra en la traducció al català de Teresa Vernet; em sembla que no n'hi ha una versió més recent). En general, "Non serviam" es considera una expressió de rebel·lia que poden invocar tots aquells que s'aixequen contra el pensament dominant.
Les dones de l'Opus Dei, per contra, duen una vida regida per l'expressió "Serviam", “Et serviré”. Arribo relativament tard a veure la sèrie documental El minuto heroico, dirigida per Mònica Terribas i estrenada a Max ja fa dos mesos, amb un impacte més que considerable: teniu a disposició l'article que en va escriure Mònica Planas en aquest diari. Però hi arribo només relativament tard, perquè la sèrie és afortunadament lluny de ser una novetat amb data de caducitat. Les qüestions que tracta són de fons, i també ho és el debat que vol promoure.
En quatre capítols –de realització impecable, com no podia ser altrament– la sèrie recull el testimoni de tretze dones que van pertànyer a l'Obra d'Escrivá de Balaguer però que en van sortir. Conten, amb luxe de detalls, una vida de renúncies i mortificacions, sota un règim de vida i de comportament clarament sectaris. Se li ha objectat a El minuto heroico el fet de presentar només el testimoni d'una part, però és que és la part de les víctimes: en temps de tanta víctima falsa, aquestes tretze dones poden dir amb tota propietat que ho van ser. Si algú vol conèixer la versió d'aquesta institució sobre ella mateixa pot acudir a molts llocs. I, en tot cas, la sèrie també funciona com un recordatori del fet que l'Església persisteix en el vici d'explicar-se poc i malament. Les organitzacions, i l'Església catòlica és una de les més importants del món, són sempre renuents a mostrar les seves febleses. Però vistos els resultats, i ara que el papat de Francesc encara el final, tal vegada l'Església faria ben fet de provar-ho, ni que fos per sortir de la rutina depravada que permet fets com els que s'expliquen en El minuto heroico, i que aquests fets siguin comesos com a forma de cercar la millor manera de servir Déu.
Més enllà del fet concret, la sèrie també apunta dues constants de la naturalesa humana especialment rellevants en els nostres dies, i que en certa manera van enllaçades: d'una banda, la necessitat de posar ordre i donar sentit a la pròpia vida, i de l'altra, el fanatisme. Són les bases damunt les quals certs líders, com Escrivá de Balaguer, o com tants a qui sentim ara vociferant proclames, acaben rebentant les vides de moltes altres persones en nom de conceptes com Déu o la pàtria. Que és difícil saber què volen, perquè fins ara no han dit mai res a ningú.
