PeriodistaQue visc a un poble viu (amb els dos sentits de la paraula que pugueu pensar de manera primigènia) és una certesa a la qual puc donar forma de manera contundent amb arguments i realitats palpables. No fa gaire setmanes va tenir lloc l'exposició ‘Bruixes’, organitzada per l'associació Lluna de Nacre, un grup de dones joves amb inquietuds artístiques. N'hi participaren una vintena: arts plàstiques, lectures poètiques i dramatitzades, escriptura i un debat sobre les dificultats de visibilització de la dona dins l'entorn artístic.
M'interessà, pel vigor, la frescor i la fondària, l'apartat literari. Entre les joves escriptores participants en l'esdeveniment, més d'una proclamava les seves ganes d'escriure i la seva vocació, fins al punt que acudien a tallers d'escriptura a part o banda. Em va cridar l'atenció, i molt, que molts dels escrits exposats i també llegits fossin exposats i dits en l'article que els mallorquins feim servir en la nostra comunicació oral col·loquial, l'article que hem batiat amb el nom de ‘salat’.
Eren textos amb intenció literària, culta. Les seves autores eren joves. Cap passava la trentena, i més d'una no arribava a la vintena. El fenomen no era unànime, però sí que podríem dir que era general, amb agraïdes excepcions.
Hi ha una fascinació entre el jovent mallorquí per l'article salat. Uns perquè viuen a Barcelona i els agrada sentir-s'hi diferents. D'altres perquè viuen aquí i no conceben res més per a ells i per a les seves comunicacions que el trosset de país que envolta la mar nostra.
Però trenquem l'ametla i anem al bessó de la qüestió.
Alguna cosa ha canviat els darrers cinquanta anys a Mallorca. Record molt bé els primers anys de feina meva al Diari de Balears. Els redactors, quan havien de donar títols de les seves peces per anar a portada, els comunicaven al director oralment. Ho feien en un exquisit registre formal, que incloïa, entre altres detalls, l'article estàndard (el, la, els, les) o les formes estàndard dels pronoms (em, et, es, ens, us). Avui, a IB3, les al·locucions fetes en programes a peu de carrer o fins i tot en plató es fan en una espècie de paraestàndard mallorquí que acull amb alegria inconscient l'article salat. En canvi, investigadors que trescaven dins la memòria oral els anys seixanta i setanta recorden que molts dels seus informadors en veure que es pitjava el ‘play’ de l'enregistradora canviaven automàticament a l'article estàndard, segurament influïts per l'oratòria litúrgica, sempre respectuosa amb aquest precepte, mai més ben dit...
Quines en poden ser les causes? Moltes i diverses. La primera, i segurament la més antiga, la folklorització (sé que no agradarà aquest terme al gran Jaume Guiscafrè, a qui deman dispensa per endavant) de l'article davant elements amb forta càrrega identitària o sentimental: toponímia, festes, menjar... ‘sa Pobla’, ‘ses Valentes Dones’, ‘ses Vermades’, ‘ses sopes’, ‘sa sobrassada’ i la definitòria i aclaridora ‘sa Roqueta’. Els trobam primer en textos periodístics en espanyol per aportar una nota simpàtica i de proximitat al text. Els anys noranta, amb la normalització de l'ús del català en el món de la premsa i audiovisual, es manté aquest costum i avui són molt pocs els mitjans que optin per ‘la Pobla’, per exemple.
Una altra, una micoia més recent. En el món del teatre dels anys vuitanta no hi havia dubte: per fugir del model encotillat de la comèdia costumista, calia donar una nova forma, també lingüística, a les noves peces teatrals. L'article estàndard era, sense discussió, el triat pel teatre modern. Però grans directors, actors i dramaturgs mallorquins trobaren que allò generava una distància entre l'escenari i les butaques. I retornaren al salat sense gaire miraments. Pep Tosar i Rafel Duran a Barcelona, i més recentment Toni Gomila a Mallorca han estat adalils de la salabror lingüística en molts dels textos que han creat.
La tercera, l'escola. Mestres i professors ens hem esforçat amb la mateixa mesura (o això esper) a recordar que l'article salat no és, per res del món, ‘incorrecte’, i que, alhora, tampoc és adequat en tots els àmbits. Això, però, no ha estat entès com hauríem volgut i molts d'infants i joves presenten els seus escrits, treballs, redaccions i, fins i tot exàmens, emprant, de vegades ocasionalment, d'altres de manera absoluta, l'article salat. Cal dir que el vigor de l'article salat en l'escriptura acadèmica a Secundària, que és el món que conec més directament, és prou bo.
I aquí neix la quarta. El segle XXI ha duit l'explosió de les xarxes socials. Això ha revolucionat la presència de la llengua catalana al món. El jovent mallorquí, si és catalanoparlant, sol emprar sense gaire manies la nostra llengua en les seves comunicacions, tant a WhatsApp com a Facebook, Instagram o Twitter, per anomenar les més populars. Aquesta democratització lingüística, però, també ha generat un llibertinatge perillós. Hi ha qui empra sempre per escriure, en el context i en la xarxa que sigui, l'article estàndard. D'altres, amb consciència clara, fan les seves comunicacions privades per WhatsApp o per altres aplicacions de missatgeria, l'article salat. I en canvi, si han d'intervenir públicament a Facebook, Twitter o Instagram, opten per l'estàndard. Però molts, ja no sé si són una majoria, trien sempre el salat en qualsevol circumstància i ocasió.
Perdem la llet pasturant. Només hi ha una conclusió possible. L'estàndard és un element de comunicació dotat d'un simbolisme que no podem capir si no prenem un poc de distància. Qui opta per donar ‘canxa’ al salat en àmbits formals opta, indefectiblement, per crear un marc referencial diferent. S'adreça a un públic amb el qual cerca l'empatia (els que ‘xerren’ igual que ell, o ella), o a un altre a qui vol despertar la simpatia o la condescendència (els que ‘parlen’ diferent). Qui opta per l'article estàndard en les comunicacions formals (orals i escrites) tria un marc obert i general, seriós i respectuós amb l'esforç que tots els parlants catalans hem fet per configurar qui som i què volem ser.