Les set paraules que no pots dir a la televisió
L’any 1972 l’humorista George Carlin va estrenar un monòleg en un auditori de Santa Monica per enregistrar-lo en un àlbum que titularia Class clown. Carlin, una estrella de la contracultura, era conscient que el seu discurs de set minuts tindria impacte en la seva trajectòria mediàtica, però no s’imaginava que les conseqüències anirien més enllà de la seva mort.
Carlin era un apassionat i estudiós del llenguatge i pretenia fer reflexionar el seu públic sobre el control que es pretén exercir sobre les paraules. Deu anys abans, el 1962, havia vist com detenien el seu referent, Lenny Bruce, per haver dit hòstia i tetes en un escenari. Carlin era del parer que la censura convertia en més escandaloses les paraules i que la possibilitat de dir-les n’eliminava la força que tenien per ofendre. Va titular el monòleg Les set paraules que no pots dir a la televisió, i els mots que irònicament va dictaminar com a prohibits eren shit, piss, fuck, cunt, cocksucker, motherfucker i tits. Per a Carlin eren paraules quotidianes i en el monòleg, considerat de culte i que encara es pot descarregar a iTunes, negava que aquestes paraules “infectessin l’ànima, et corbessin la columna vertebral i impedissin que el país guanyés la guerra”.
Un any després d’haver-lo enregistrat, l’emissora de ràdio WBAI-FM va posar una nova versió d’aquell monòleg advertint que el llenguatge podia resultar ofensiu per a alguns oients. I ho va encertar. John Douglas, un directiu de la CBS, estava conduint amb el seu fill de quinze anys al seient del costat. Douglas formava part d’una associació anomenada Morality in Media i ho va denunciar a la Comissió Federal de Comunicació titllant el monòleg de "porqueria". En una entrevista força anys més tard, el 2008, ho va matisar: “Carlin era el còmic més divertit de la seva generació. Però jo no el vaig denunciar a ell. Jo vaig denunciar la WBAI”.
Amb aquella denúncia va començar un periple de sancions i apel·lacions a la justícia fins que cinc anys després el cas va arribar al Tribunal Suprem dels Estats Units. Els jutges van donar la raó a la Comissió Federal de Comunicació, atribuint-li el poder de considerar quines paraules eren indecents. Van dictaminar que el llenguatge de Carlin a través dels mitjans suposava una invasió de la intimitat dels oients, especialment si s’emetia entre les 6 del matí i les 10 de la nit, perquè els nens podien quedar exposats a blasfèmies perjudicials.
Han passat cinquanta anys d’aquell monòleg, la llei és vigent però el panorama mediàtic ha canviat. Internet, els canals i plataformes de pagament, la creació de sistemes de protecció parentals i l’emissió de paraulotes a partir de les deu de la nit han diluït el poder de la Comissió Federal de Comunicació. Les set paraules que no pots dir a la televisió estipulades pel mateix Carlin se senten de tant en tant als mitjans. Però la llei fa que l’espectador continuï percebent que allò és una transgressió que amplia el valor d’aquestes paraules. Una realitat que confirma la tesi que el mateix George Carlin sostenia mig segle abans.
