Setge a la llengua? Reconeixement del Parlament

Com és tradició en vigílies de la Diada, aquest dijous es lliuraran les medalles d’or que cada any concedeix el Parlament. Enguany l’honor ha recaigut en Núria Feliu i Pau Riba, tots dos a títol pòstum, i en Joaquim Arenas i Margarida Muset, afortunadament vius i actius.

Com a presidenta del Parlament vaig proposar-los a la mesa per a les medalles d’honor en categoria d’or perquè han estat quatre figures clau per a la societat catalana del darrer mig segle. Gràcies a l’activitat exemplar de cadascun, la llengua, la cultura o l’escola van avançar durant la segona meitat del segle passat, tot i les circumstàncies de la dictadura. Va ser un procés col·lectiu i, afortunadament, fèrtil en molts àmbits, no només en la música i l’ensenyament. Però és un procés que en cap cas no podem considerar tancat i que encara avui ens demana una perseverança i una convicció com la que van tenir i han mantingut sempre els homenatjats.

Començo per Núria Feliu, que ens va deixar recentment. A partir dels anys seixanta, va contribuir al prestigi de la llengua catalana i la normalització del seu ús a través de la interpretació de versions de grans estàndards internacionals de la cançó i el jazz. Ella ens va fer descobrir que els grans èxits de Hollywood també es podien escoltar, i entendre, en la nostra llengua. I, en paral·lel, va incorporar al seu repertori la cançó popular, des de poemes d’Apel·les Mestres fins als cuplets del Paral·lel.

Núria Feliu, amb el carisma que tenia i el caràcter solidari que va demostrar tota la vida donant suport des de la lluita antifeixista per l’assassinat de Guillem Agulló fins a la causa LGTBI, va tenir una manera discreta de construir una imatge pública separada de la vida íntima, i va ser la demostració viva que la projecció internacional i les arrels pròpies no són conceptes contraposats.

I són una mica aquests mateixos motius els que expliquen l’homenatge a Pau Riba. Cantant, músic i escriptor, va explorar l’expressió artística a través dels diversos llenguatges, sense por a assajar també amb els més nous. En l’estela del moviment folk i rock nord-americà dels anys seixanta, va obrir a casa nostra espais contraculturals entroncats amb la tradició pròpia amb una indiscutible capacitat de mestratge. Pau Riba, tocat per la gràcia del vers, ens ha llegat algunes cançons, com Noia de porcellana, L’home estàtic o Es fa llarg esperar, que formen part de la memòria sentimental de molts catalans i del patrimoni de tot el país. La seva posició militantment iconoclasta va ser en molts moments un revulsiu necessari, com el mirall que retorna la imatge més complexa del que som.

Finalment, vaig proposar atorgar la distinció també als pedagogs Joaquim Arenas i Margarida Muset, primers responsables del SEDEC, el Servei d'Ensenyament del Català, creat el 1978 per la Generalitat i principal impulsor, a partir dels anys vuitanta, dels programes d’immersió lingüística. La llarga trajectòria al servei de l’escola catalana de Joaquim Arenas es remunta als anys de l’ensenyament clandestí de la llengua, passa per la primera institucionalització a través d’Òmnium Cultural de la formació de mestres de català i culmina, ja en el moment de la recuperació de les institucions autonòmiques, des del departament d’Ensenyament. Margarida Muset va estar entre els fundadors de la Societat Catalana de Pedagogia i, també des del SEDEC o com a inspectora d’educació, va transmetre com és d’indestriable l’escola catalana dels valors de democràcia, justícia i pau.

Arenas i Muset van ser els ideòlegs i primers vetlladors del sistema d’immersió lingüística, gràcies al qual la gestió de l’escola per part de la Generalitat va partir d’un model d’integració, de construcció d’una identitat acollidora i de participació de la llengua com un bé comú enriquidor i positiu per a l’ascens social personal. Gràcies a ells i a les generacions de mestres que es van formar en aquell esperit el país ha avançat cohesionat i preservant la llengua. I si el balanç avui dia té clarobscurs, és per no haver estat, com sí que ho han estat ells, encara més valents i exigents en l’aplicació i l’evolució d’aquell model.

Si l’any passat les medalles van voler ser una expressió de reconeixement a les víctimes de la repressió, i especialment a tots els ciutadans anònims que, d’ençà de la preparació del Primer d’Octubre, s’han vist perseguits policialment i judicialment per la defensa del projecte polític de la independència, aquest any calia reaccionar al setge cada vegada menys dissimulat, especialment per part de la justícia espanyola, contra la nostra llengua. Així ho ha fet el Parlament, donant la medalla a dos artistes que, amb la seva música, van fer més fort el català, i als impulsors del sistema d’immersió de l’escola catalana. Les seves trajectòries ens són un repte i un model.