Setmana republicana

Sovint succeïa que en parlar de la II República, la Guerra Civil i la barbàrie repressiva del bàndol franquista, abassegaven tot l’interès de les converses i deixaven el que realment havia estat el període republicà de costat, en un segon pla. Per ventura, era una pulsió de resistència a la manca de reparació de la memòria i de justícia amb les víctimes oblidades. Ara, aquest impuls seria diagnosticat amb el qualificatiu de pertorbació generacional. Encara que resta molt per fer en matèria de memòria històrica, les generacions més joves s’aproximen a la idea republicana d’una manera més directa i espontània.

El 14 d’abril passat es complia el 90è aniversari de la proclamació de la II República espanyola. 90 anys, no el centenari. No obstant això, varen ser molts els mitjans de comunicació que publicaren informació abundant i reportatges en profunditat sobre els avenços democràtics i la modernització que va representar pels ciutadans, i per l’Estat, aquella breu experiència. Si els mitjans de comunicació són un indicador a tenir en compte, hauríem de concloure que la qüestió republicana en l’actualitat està cotitzant a l’alça. Tanmateix, com sempre, les coses cauen pel seu propi pes. I, per molt que s’hagi volgut ignorar, la II República representa la primera experiència i únic antecedent real de democràcia liberal espanyola. De cada dia més, es fa evident que fins que aquesta circumstància no s’assumeixi de manera col·lectiva com un fet normalitzat, la democràcia espanyola deambularà òrfena d’ascendents biològics. Aquesta és la maledicció que pesa sobre la tan vanagloriada Transició.

Vaig conèixer part de l’exili espanyol a Mèxic molt tardanament, poc després que reprenguessin les relacions diplomàtiques entre els dos països. Una primera impressió que en vaig treure és que de l’experiència bèl·lica no en parlaven massa. Els sentiments es movien més entre el que no havien pogut acabar de fer a la seva terra i el que sí que havien pogut demostrar en el nou país d’acollida. Si m’ho permeten, diré que els exiliats sempre varen continuar essent fills de la República. Depositaris d’un llegat republicà que, per l’empremta deixada en aquell país, era d’una riquesa immensa. Per contra, la idea guerracivilista es va mantenir amb afany i com a font de resistència en el que podríem anomenar “exili interior”. Dues tradicions paral·leles d’un mateix corrent. La mitja vida condormida, de Pere Quart, que resistia sense motius per enyorar, i “l'altra meitat (que) vingué amb mi / per no deixar-me sens vida” i que viuria d’enyorança.

Es podria dir que la cultura de l’esquerra espanyola està entroncada per igual en aquestes dues tradicions. Combina la capacitat de resistència davant l’adversitat amb la il·lusió per la modernitat i la força creativa i transformadora. Dues tradicions que inequívocament són republicanes, perquè la història no ha deixat que fos d’altra manera. En l’ADN de l’esquerra espanyola no hi ha ni una sola instrucció genètica que apunti cap altra forma de govern que no sigui la republicana. Però, encara més, si observam els diferents moviments socials apareguts durant les darreres dècades i, molt especialment arran de la crisi financera i territorial, tots apunten en aquesta mateixa direcció. No cal fer molta memòria per recordar que just abans de la pandèmia la idea republicana havia estat present en els debats del congrés de diputats.

No tinc gens d’interès a parlar de la monarquia en una setmana republicana, per molt que la corona contribueixi a avivar el tema. No obstant això, sí que faré alguna consideració sobre la manca d’energia republicana en algun sector de l’esquerra. Crida l’atenció com el corrent majoritari en l’àmbit de la socialdemocràcia s’hagi convertit de facto en el suport més sòlid de la dinastia borbònica regnant, amb comportaments assimilables als d’un veritable partit dinàstic. La contradicció encara és més gran si tenim en compte que la militància és obertament republicana. Si entre ells fessin una votació sobre la qüestió està clar quin seria el resultat. Es fa molt cridaner l’interès de la cúpula a apaivagar qualsevol debat entorn de la institució monàrquica.

Tampoc entraré a parlar de la llarguíssima i necrosada conjuntura, i altres herbes similars, que s’utilitza com argument per qualificar de tabú el debat sobre la forma republicana de govern. No val la pena perquè ja emergirà per si sol, de la mateixa que la fruita cau madura de l’arbre. A més, les arrels d’aquesta posició reactiva no es troben a l’esfera de la conjuntura. S’han de cercar en els orígens, en la pedra fundacional del republicanisme, en la manera com aquests representen la ruptura radical amb el règim anterior. És a dir en el republicanisme com a idea de ruptura. Aquest és el moll de la qüestió.

Vist des d’aquesta perspectiva, la disputa per una república ja fa temps que cada dia s’està donant. En diferents escenaris, en qüestions transcendentals, i en altres de més petites, comunes i individuals. Un continu d’altres moviments que no es pot aturar. La idea rupturista republicana qualla perquè en essència representa més representativitat i més protagonisme social. A Espanya la disputa sobre ruptura o no ruptura fa temps que cova. Des d’alguns sectors les reticències no són ideològiques. Les diferències estan, un cop més, en una distinta manera de concebre l’acció política i la participació. Idò! hi ha qui imagina l’exercici del poder com un “darrer sopar” en el qual només hi ha cabuda per als apòstols de sempre.

Celestí Alomar és geògraf