La setmana de Tots Sants

Avui s’acaba la setmana de Tots Sants. A Girona és la setmana de Fires. Sant Narcís, el seu patró i el meu, s’ha quedat a les darreries del mes d’octubre i el novembre ha començat el seu camí cap a la desolació del dia curt, la fred i les esgarrifances. Tots Sants ha passat amb olor de crisantems, de castanyes i de panellets, massapans espessos i dolços. Sempre els he associat amb els records, no sé per què. Ja sé que hi ha records cantelluts i feridors, però més m’estimo els que són com els panellets. A la meva ciutat festiva, el dia de Tots Sants potser era més important que el de Sant Narcís. Per una senzilla raó. Per Tots Sants, que era festa a tot arreu, Girona s’omplia de gent de tots els pobles del voltant. I a casa, que teníem botiga, esperàvem els pagesos i els forasters que venien a firar-se de cara a l’hivern. Qui una gavardina, qui una flassada de llana, qui un paraigua, qui fins i tot un abric de mouton. Si el dia era desavinent, si plovia, la meva àvia deia el proverbial "Carrers molls, calaixos eixuts". Però els anys que el novembre incipient ens obsequiava amb un solellet esbiaixat, els calaixos sobreeixien i la meva àvia, tranquil·la, podia anar, havent dinat, amb la minyona, al cementiri a preparar-ho tot per l’endemà.

L’endemà era el dia dels Morts i calia que el panteó familiar resplendís de netedat: els ferros forjats sense pols, els llautons lluents com si fossin or. I els crisantems blancs, grossos, rodons, encarregats de feia dies a ca la Baró, la florista, omplien amb la seva olor acre aquell espai neogòtic, sota la cúpula d’escata de ceràmica blava. L’endemà, mig Girona aniria al cementiri i calia quedar bé. 

No recordo que a casa se celebrés això que en diuen la castanyada. Potser sí que es menjaven panellets i castanyes amb el moscatell inseparable, però no ho recordo especialment. En tot cas això era al vespre de Tots Sants i jo estava cansat de vagarejar per les atraccions de les Fires, els autos de xoc, la nòria, les parades de tir. I amb l’estómac ple d’aquells frankfurts carregats de mostassa groga i líquida i d’aquells núvols de cotó fluix ensucrat, pocs panellets i menys castanyes i cap moniato devia menjar. 

I les Fires continuaven: les de bestiar, el Certamen Agrícola y Comercial, les exposicions de pintura i escultura del concurs provincial, que guanyaven els artistes joves: Emília Xargay, Domènec Fita, Isidre Vicens, Paco Torres Monsó. Als catorze anys em mirava les seves obres embadalit…

Les Fires s’acabaven el dia 5 de novembre amb un gran castillo de fuegos artificiales, com deia el programa municipal. Els focs es feien sobre l’Onyar, concretament al pont de l’Alférez Huarte. Els nens de casa els anàvem a veure al terrat de l’Hotel Peninsular. Recordo que feia una fred que pelava. Abrics, bufandes, guants, gorres, eren indispensables. Els focs feien tant de fum que les lletres Gloria a San Narciso del final, amb prou feines es veien. 

Ara aquell fum m’enterboleix els records, ho sé. I me'ls omple de tristesa àcida. A vegades veig tot allò tan estrany que penso que ho he somiat. Però no. Tot ha canviat molt de pressa.

El novembre enfilarà el seu camí, més fred o menys fred, amb vent o sense, amb pluges o no. Segur que amb una mica de tot. I abans no ens n’adonem serem a la tendresa de l’advent, a tocar Nadal com aquell qui diu. 

Aquests darrers anys hauran passat plens d’entrebancs. El famós Procés, la famosa pandèmia. Procés i pandèmia. Dues paraules que abans no havíem dit gairebé mai, que no sabíem ni tan sols que existissin com una cosa nostra. El procés cap a la independència va acabar molt malament, com tothom sap. I la pandèmia encara no s’ha acabat. Una mena d’acudit d’aquests que la gent fa córrer per les xarxes diu que abans lluitàvem per la independència i ara per la presència del català a Netflix. De la independència a l’autonomisme light. Ens volem autogovernar, però poc. No fos cas que prenguéssim mal. Ara el que importa és la pandèmia i el canvi climàtic, diuen. Potser sí. Quan penso en tot plegat, en com hem estat enganyats i humiliats, tinc unes ganes enormes de plorar i penso en aquell poema de Carner que precisament es titula Tots Sants: "El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir; / hi ha algun ocell que piula / com si volgués morir. // Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; // sospira el pany de porta, / grinyolen els penells. // Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai".