De la Setmana Tràgica a la Setmana Quàntica

Pocs països poden dir que tenen una religió pròpia. Amén. Catalunya en té una creada pel déu Francesc Pujols. El filòsof més popular de Catalunya se la treu de la butxaca per cercar la veritat tot enfilant-nos per l’escala de la vida, que, com tothom sap, és un camí fosc, costós, llargarut, com la cavitat d’una peça de vestir. Per això, cal donar gràcies que, en un dels moments més dramàtics, infernals, de la història d’aquest país, Pujols ens il·luminés: “Els arquitectes de la ciutat de Barcelona són: 1r, el senyor Gaudí; 2n, el senyor Domènech i Montaner; i 3r, el senyor Puig i Cadafalch. Quin és el més atrevit? No ho sabem. Tots tres encenen la ciutat en flames. Aixís com els que van fer la segona crema de convents encenien la ciutat en flames destruint, aquests tres arquitectes la encenen construint. Tants els uns com els altres són uns revolucionaris com una casa, sinó que’ls uns fan la revolució des de baix o des del carrer, i els altres des de dalt dels edificis que aixequen”. Sí, la Setmana Tràgica: l’entrepà fet a la gran barbacoa que encara crema.

Barcelona, 25 de juliol - 2 d’agost de 1909: vuitanta edificis religiosos cremats. Cent morts. Quatre-cents ferits. Dos mil processats. Disset penes de mort (cinc executades). L’skyline del fum. La rostisseria humana i urbana. La rosa de combustió. La proto xera kale borroka. Barcelona, capital planetària del foc i les brases. Paradoxalment la memòria no ha cremat l’estereotip fet postal d’aquella Barcelona llançaflames. Per què? Ja ens va fer veure (amb tres articles mítics i lluminosos), aleshores, Joan Maragall, que no és nom de carrer, que les revoltes de misto popular no eren per la mobilització obligada de l’estat espanyol, que enviava la pobra gent a la Guerra de Melilla. Traduït: els duien a la mort. Ni tampoc per l’anticlericalisme, o la immigració. No. Per a Maragall el tema nuclear són els àtoms, protons, neutrons, electrons: la impotència de les “turbes”. El poble, la gent, les persones. Entrepà botifarra barbacoa: una llesca és la turba que crema convents i l’altra llesca és la turba que demana repressió. Entre el foc i el sabre. Maragall, més que de la Setmana Tràgica, ens fa veure l’inici de la Setmana Quàntica. Sí, la quàntica estudia l’escala atòmica i subatòmica. Allò menut, minso. Lo petit fa lo gran. El tros altera el tot. El bocí modifica l’ull. D’aquí que la quàntica passi de la física a la filosofia (Hola, déu Pujols). La teletransportació. El tot a tot arreu. 360 graus Dolby Surround existencial perceptiu. El rellotge quàntic rebenta la realitat. Maragall es fa petit per ser gran i ens explica que tota aquella foguera és una lluita entre àtoms morts i vius. Entre protons bons i dolents. Però que tot és més complicat i els bons no són tan bons i els dolents no són tan dolents. I, a més, es confonen neutrons de déus i dimonis. Maragall, analista del foc a terra celestial infernal, diagnostica que aquesta és una ciutat, una societat, un país en latent incendi dolorós, que ve de dol. No som una nació: som una aflicció. Una tristesa, una pena, un desconsol. Som fum.

El fum és indici de foc, o de femer. Han passat coses aquesta setmana. Ja fa temps que passen coses. Són allà. Si Love is in the air, tensió isin the air. No marxa. És aquí. Com l’energia, es transforma. Hi ha un dolor. A totes bandes. Una pena quàntica. Com un cub de Rubik de trilions de posicions possibles. No hi ha una sola causa per a la Setmana Tràgica del segle XX ni per a la Setmana Quàntica del XXI. Però Barcelona continua cremant. Del contenidor al Palau de la Música. Del jove al mosso. De l’encenedor a la porra. Del sofà-pantalla al despatx-pantalla. Mil píxels quàntics. Protons, neutrons, electrons... Explosió nuclear. I una cosa repetida, de setmana clàssica, com el nostre Hiroshima autòcton: la violència (sigui la que sigui, vingui d’on vingui) paralitza, congela, suprimeix, anul·la, mata el país. El català es parteix en dos davant la violència. I es tanca a casa. Sempre és igual: 1714, 1936-1939. 1 d’Octubre. La violència... no sabem respondre. I qui pregunta? Qui l’atia? A qui li interessa la violència? I per què? Ja va dir déu Pujols el fosc i letal 1939: “Jo soc l’autor d’una frase que tingué molt d’èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim”. Ja ho diu el guió de la història de Catalunya: tragèdia és comèdia més temps. Al temps. I l’humor és quan riu el dolor.