Sexe, drogues i rock and roll

Fa poc he aparegut al podcast Los rollos de Amantis i al programa Sexual revolution de 8tv per parlar, entre altres coses, de com afronto el tema del sexe amb els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC). De fet la paraula afrontar em sembla inexacta i excessiva perquè, sincerament, el que faig és posar-lo sobre la taula i avall que fa baixada. Mai he tingut problemes a l'hora de tenir un diàleg amb els MEC. Tot i que potser la paraula diàleg també em sembla inexacta i excessiva. Massa vegades ha estat un monòleg per part meva i cara de “per favor, mama, ara hem de parlar d’això?” per part dels MEC. Només un d’ells m’ha permès tenir una bona conversa un parell de vegades. És l’únic que no sospira quan inicio el tema, però no em vull passar. Perquè el cas és que tant ell com els altres saben que si ho volen, si ho necessiten, en podem parlar sense infartar o sense patir un atac de pedagogia condescendent.

I el mateix amb les drogues, i alhora no. Perquè parlar de drogues amb els MEC em situa com a progenitora en mode policial, ho vulgui o no ho vulgui. Intento fer aproximacions diferents i admeto que no me’n surto gaire. De progenitora enrotllada no m’hi poso mai. Passo. Provo de vestir-me de progenitora de ment oberta i els dic que els entenc, que sé que hi ha curiositat i ganes de provar i que tot al seu voltant els empeny (vivim al barri de Gràcia, aquell barri on fumar-se un porro i omplir la taula de birres equival a mastegar un xiclet), i fins aquí m’escolten fins que deixo anar la parauleta però. Aquí contrauen el múscul corrugador, alcen els ulls pregant a Dionís que els teletransporti a un altre lloc i em diuen les dues parauletes: "Però... què?” Llavors jo invoco el gran Jaume Funes per driblar el seu driblatge (gràcies, Jaume, no saps com m’has ajudat) i els parlo de les seves opinions, de com no podem obviar res, que tot enganxa i que el risc hi és. Sempre acabo igual, dient-los que el que els he dit és el que els havia de dir. I que soc aquí. Podria dir que cola, però la paraula colar em sembla inexacta i excessiva i seria millor dir que em suporten.

Per sort pel que fa al rock and roll no hi ha discussió. Ells saben que el rei, The Boss, l’únic i incomparable és Bruce Springsteen. I punt.