Sexe, violència i menors d’edat
2 Aquesta setmana, l’ARA es feia ressò d’un increment d’agressions sexuals entre adolescents al nostre país: un 45% més de casos amb relació a l’any 2022. Fa uns dies, Natza Farré enumerava diversos casos de violència masclista en un article que, entre altres coses, esmentava la violació, aquest estiu, de dues menors de 13 anys per part de sis adolescents i la d’una noia de 19 anys a mans de set joves a Itàlia. Que aquest panorama no se circumscriu únicament a Espanya és més que evident, de la mateixa manera que els comentaris que cerquen atenuar la responsabilitat dels agressors i culpabilitzar les víctimes són també internacionals: n’hi ha prou de llegir les declaracions de la parella de la primera ministra italiana, que va dir que si les noies no s’emborratxessin evitarien problemes en trobar-se amb “el llop”.
2 Els factors que expliquen aquest creixement alarmant de les agressions sexuals entre menors d’edat són d’índole diversa, i correspon als experts definir-los de manera rigorosa. Tanmateix, no és forassenyat intuir que certes conductes, comentaris i discursos públics contribueixen a fer que els més joves minimitzin o relativitzin els comportaments sexuals violents contra les dones, i fins i tot poden afavorir que els integrin com una expressió de masculinitat natural; com la conseqüència inevitable d’un esclat de desig primari i testosterònic que, gràcies a l’auge del feminisme, té cada vegada més mala premsa o, si més no, ja no els serveix per justificar qualsevol acció.
2 Si bé alguns homes nascuts als anys setanta, vuitanta i principis dels noranta ja incorporen el concepte d’home deconstruït –a vegades amb mitja rialla, també és cert– en fer referència al sistema heteropatriarcal i als automatismes masclistes enquistats, és trist comprovar que tants adolescents nascuts durant la primera dècada dels dos mil consumeixen continguts i missatges que, en la línia del que pregonen els anomenats homes incels, els volen convèncer que els nous feminismes els juguen en contra, que troben en la masculinitat clàssica un cap de turc injust, que advoquen per una deconstrucció que, en darrera instància, només els vol fer perdre els privilegis de què han gaudit els homes durant totes les èpoques precedents.
2 No deu ser fàcil tornar-se impermeable a certes informacions quan estàs immers en una etapa vital, l’adolescència, tan vulnerable a les influències externes; tan necessitada d’elements de validació, de reafirmació i de configuració d’una personalitat que pugui afavorir la integració en el grup. I és que una persona de 13 anys no desenvolupa de manera exclusivament endògena un comportament sexualment agressiu contra les noies de la seva edat. Cal la complicitat d’una part del sistema que vol imposar el retorn a una masculinitat rància i violenta en detriment de la seva deconstrucció i eliminació, i és ben descoratjador imaginar que el pitjor tipus de mascle té un relleu assegurat en alguns joves que s’entesten a recuperar, imitar i fins i tot reivindicar una manera de fer tan lamentable.
