El darrer trimestre de 2016 va ser editorialment prodigiós, gràcies a un Petraca de qui ja he parlat, un Carner de qui parlaré i un Shakespeare que comentaré ara mateix. Les 'Versions a peu d’obra' de Joan Sellent ja han estat profusament ressenyades: deu de les millors peces de Shakespeare, traduïdes per encàrrec i acabades de crear de manera paral·lela a la posada en escena. El digital de cultura Núvol no podia haver tingut millor estrena en el món tangible del paper.
M’interessa la manera com Sellent justifica la seva opció per la traducció en vers. Ho fa a 'Traduir Shakespeare', un ebook que recull tres conferències i que Núvol també ha publicat. Sellent hi explica que no tradueix Shakespeare en vers perquè toqui, ni per fidelitat, ni per indicació de cap director. Ho fa amb el convenciment que “en el context d’un escenari, la música del discurs versificat, lluny de ser un simple ornament, és un vehicle decisiu a l’hora de transmetre el sentit”. Aquesta idea condiciona també l’elecció del tipus de vers: Sellent, en lloc de l’esquema monomètric de l’original, fa servir una diversitat de versos basada en la combinació del decasíl·lab (la base) amb altres versos de nombre parell de síl·labes.
Potser la frase anterior ha sonat tècnica, però vol dir, en definitiva, que hi ha una música. I si hi ha música s'ha de poder sentir. W.B.Yeats explicava que llegia els seus poemes marcant el ritme perquè, per llegir-los com si fossin prosa, no valia la pena l’esforç del patró mètric. Els actors han de saber dir un text que no és prosa. No cal que facin una cantarella exagerada, però han d’aprofitar el valor dramàtic de les pauses mètriques, sense forçar (estic citant Sellent de manera gairebé literal) la naturalitat prosòdica. Aquestes traduccions combinen rigor i flexiblitat, al servei d’un vers que ha de ser, sobre l’escenari, una melodia de paraules entenedores.