El 'sharenting' i el dret de les criatures a ser anònimes

Una parella alemanya va al cine i entre els anuncis apareix una versió adolescent de la seva filla de 9 anys. L’avatar ve del futur per demanar-los que deixin de penjar fotos seves perquè li estan inflant la petjada digital amb un munt d’informació que li pot generar problemes: des de convertir una tendra ganyota en mem viral fins a perdre oportunitats laborals, passant pel disc dur d’un pedòfil. L’avatar el van generar a partir de dues fotos extretes de les xarxes, a les quals posen veu i aparença adolescent gràcies a eines d’intel·ligència artificial. El vídeo forma part d’un experiment social de l’empresa Deutsche Telekom, per conscienciar sobre el sharenting (o criança compartida, segons el Termcat). 

El sharenting és un hàbit digital extremadament estès. De fet, és quasi una norma, una expectativa: com si la criança moderna s’hagués de retransmetre en directe i per a tothom. Com a mare que ha penjat un total de zero fotos del seu fill en dos anys i mig, sento la pressió cada vegada que algú amb to de retret em diu que no saben res d’ell perquè no penjo fotos ni les envio per WhatsApp. Soc del parer que si hi ha interès genuí per veure com creix el meu fill podem quedar una estona al parc i posar-nos al dia. A això hi podem sumar la complicitat de la família propera, amb qui has de donar moltes explicacions fins que –per sort– entenen que no poden enviar fotos a les seves amistats. Poden presumir de net ensenyant-les quan hi quedin. Socialment, està tan acceptat que si no signes el consentiment per aparèixer a les imatges de l’escola hi ha el risc que la criatura sigui explícitament exclosa d’alguna dinàmica per no sortir a la foto. 

Al Regne Unit ho han batejat com la síndrome del sharentingi la dimensió és important: una criatura de 5 anys té una mitjana de 1.500 fotos penjades a les xarxes. Això equival a unes 25 fotos al mes: imagineu-vos la quantitat d’escenes quotidianes que hi caben. I afegeixo: n’hi ha que neixen digitalment abans de creuar a l’altra banda de la pell, perquè la seva petjada digital queda inaugurada quan els progenitors decideixen anunciar la bona nova penjant l’ecografia. ¿Després ens sorprendrà que no valorin la intimitat?

És evident que no és el mateix penjar fotos i vídeos del bany, de les primeres passes o desembolicant els regals de Reis que una foto ocasional de la família d’excursió quan ha fet el cim. També és diferent penjar la criatura pintant, només mostrant la mà amb el color agafat. Hi ha qui opta per cobrir la cara amb emojis (bona idea... fins que em pregunto com em sentiria si algú m’ho fes a mi). 

Si he decidit no participar d’aquest hàbit col·lectiu no és només pels riscos d’internet. La meva raó última és recordar en tot moment que la seva vida és seva. Que la nostra il·lusió no pot passar per damunt del seu dret a créixer anònims. Que la dopamina dels likes no justifica que es pengin fotos sense pensar en el seu futur. El meu propòsit és respectar l’oportunitat única i intransferible de decidir com nodrir el seu jo digital, acompanyant-lo quan arribi el moment.