De Sherwood a un carreró fosc

Al principi, es van veure a ells mateixos com els protagonistes d’una aventura romàntica, com un grapat de proscrits que, a la manera de Robin Hood i els seus amics del bosc de Sherwood, lluitaven gairebé inermes contra la tirania identitària construïda pel reietó Pujol i que Maragall no havia volgut desmantellar. El seu Sherwood era el restaurant El Taxidermista, els seus arcs i fletxes articles i manifestos interminablement discutits, si bé comptaven a Espanya amb el suport d’una poderosa coalició mediàtica que els legitimava el discurs de la persecució contra el castellà, del totalitarisme catalanista, etcètera.

Fins que, l’estiu del 2006, arribà el moment de passar de les paraules als fets, de la retòrica a l’acció política. Però els proscrits d’El Taxidermista no van acceptar l’envit: eren massa senyorets. Per tant, la seva criatura (Ciutadans) quedà en mans d’un desconegut tan ambiciós com mancat d’escrúpols (Albert Rivera), d’uns maníacs de l’anticatalanisme (Antonio Robles, José Domingo), d’un rebotat de gairebé totes les sigles (Juan Carlos Girauta), etcètera. Amb tot, el debut electoral (entraren al Parlament per un marge de 9 centèsimes de punt) va tenir prou èpica i, a desgrat de baralles internes i aliances insòlites (coalició amb l’extrema dreta de Libertas a les europees del 2009), Rivera aconseguí mantenir la petita nau a flor d’aigua el 2010, i arribar al 2012. A partir d’aquell moment, la dinàmica del procés independentista català els subministrà el combustible més que suficient per fer una escalada inversemblant i erigir-se, el 2017, en la primera força al Parlament català, amb un de cada quatre vots i 36 escons.

Tanmateix, embriagat per l’èxit i per la possibilitat de reproduir-lo a nivell estatal, Albert Rivera no volia ser president de la Generalitat de Catalunya, sinó president del govern d’Espanya. Es va desentendre, doncs, del partit català com d’una etapa superada i es llançà a la conquesta de la Moncloa. El primer assalt, l’abril de 2019, resultà prometedor: 4,17 milions de vots i 57 escons. Però, encara més que a Catalunya, l’expansió dels taronges per la pell de brau era un fenomen superficial, sense arrels, més mediàtic que social. I la repetició electoral d’aquell novembre, amb la brutal irrupció de Vox, demostrà que l’electorat d’extrema dreta preferia una força genuïnament ultra, d’explícites arrels franquistes, trufada de militars retirats, més que no pas aquell espanyolisme modernetde Ciutadans, d’arrels catalanes (horror!), amb un líder que, anys abans, havia aparegut despullat als cartells per cridar l’atenció. ¿Vostès s’imaginen Santiago Pechopalomo Abascal, o Javier Boina Verde Ortega Smith, fent-se fotografiar nus per tal de captar vots? A Vox encara saben què és la hombría.

La fulminant caiguda d’Albert Rivera comportà, a més, la fi de l’estat de gràcia que havia envoltat Ciutadans des de l’inici de la seva aventura espanyola. ¿Qui necessitava ara “un Podemos de derechas?” Ara el que calia, més aviat, era enfortir el PP per no fer-lo massa dependent de Vox..., sense perdre de vista els ultres, no fos cas que resultessin imprescindibles.

En síntesi: la remarcable conjunció astral que havia fet possible entre 2012 i 2019 el fenomen Ciutadans s’ha desintegrat, i no hi ha manera de refer-la. Des d’aleshores, el partit ha perdut 135 escons (47 al Congrés, 30 al Parlament de la Ciutadella, 26 a l’Assemblea de Madrid, 11 a les Corts de Castella i Lleó, 21 al Parlament d’Andalusia) i desenes de milers d’afiliats i quadres (Juan Carlos Girauta, Marcos de Quinto, Lorena Roldán, Luis Garicano, Xavier Pericay, Juan Marín, Javier Nart, Fran Hervías...), els quals han fugit des de tots els flancs ideològics i personals: perquè Cs dona massa suport al PSOE, perquè el veuen massa proper al PP..., o perquè el PP (i en molta menor mesura els socialistes) els ha fet una oferta substanciosa. Quan una força política de creixement tan ràpid s’enfonsa igual de ràpidament, la primera preocupació de molts nàufrags és agafar-se a alguna cosa que suri, a veure si poden seguir vivint d’un càrrec.

En el fons, això mateix és el que ha alimentat, aquesta passada setmana, la batalla de les primàries i de la refundació. Darrere els retrets recíprocs d’“oficialisme”, darrere la disputa sobre qui representa la continuïtat i qui la renovació, sobre quina facció és la dipositària de les genuïnes essències liberals, etcètera, s’hi amaga una desesperada lluita per la supervivència político-personal.

Tant Adrián Vázquez i Patricia Guasp –amb Inés al darrere–, com el recent paladí de l’antiarrimadisme Edmundo Bal, com els outsiders Marcos Morales i Laura Alves compten que a Cs li queden escons amb un any o dos de corda (a Brussel·les, per exemple), i que del previsible naufragi de les properes generals encara se’n pot salvar alguna acta ben cotitzable en un hemicicle fragmentat... En definitiva, es tracta de no esdevenir uns homeless polítics. Per això, del romàntic bosc de Sherwood s’ha passat a un carreró fosc i brut on tallen l’aire les navalles i es multipliquen les punyalades per l’esquena.

A veure si el gran Arcadi Espada dedica al tema –que s’ho val– un assaig, brillante como suyo.