El 'show' d’Instagram
Instagram ja disposa de més de 1.000 milions d’usuaris al món, més de la meitat dels quals publiquen diàriament una instantània. No és estrany, per açò, que la xarxa social de fotografies hagi esdevingut una eina de publicitat i estratègia comercial de primer ordre. També ho és de comunicació i denúncia. Però no és d’açò que m’interessa reflexionar ara, tot i que també hi està relacionat. L’element que vull destacar és un altre. A través d’Instagram es creen realitats paral·leles i fictícies de vides ideals i de felicitat que no es corresponen amb la realitat, no sempre plena de glamur i càmeres, i que generen una falsa il·lusió de vides plenes de glòries.
Prenent un cafè. El dinar en un restaurant. Estirat a la platja. Amb els amics prenent un vinet. Jo amb el meu moix. Sortint del teatre... Ja només hi faltes tu amb la corona de diamants (disculpeu la ironia!). En definitiva, sobreexposant instantànies dels seus moments, alguns usuaris s’han construït, conscientment o inconscient, un àlbum públic d’una falsa vida que conforta propis i genera l’aprovació de tercers, els seus seguidors d’Instagram. De fet, el confort dels usuaris sol estar lligat en molts casos a la necessària atenció social o, si més no, a la seva aprovació, a través dels seguidors i dels likes. Seria allò de la zona errònia sobre la necessitat d’aprovació (“tu no necessites l’aprovació de l’altre”) de què parlava Wayne W. Dyer en Les teves zones errònies, publicat ara fa quaranta cinc anys, quan encara ni tan sols s’havia enviat el primer correu electrònic entre dos ordinadors.
El conte popular de La Blancaneu i els set nanets versionat pels germans Grimm l’any 1812 serveix molt bé per explicar el miratge que es pot generar a través d’Instagram. L’àlbum de les publicacions d’autofoto –selfie– de la vida de l’usuari a la xarxa es converteixen en el mirall màgic de la madrastra reina del país de Blancaneu que cada matí, després de llevar-se, li feia la mateixa pregunta: “Mirallet, mirallet, digues: qui és la més bonica? I el mirall contestava: –Tu ets, oh, Reina, la més bella de totes les dones”. Però llavors, un dia, desapareix l’aprovació, i es desperten les pitjors passions.
Hi ha un altre text, en aquest cas d’un guió cinematogràfic, que ens pot ajudar a pensar un altre element característic de la xarxa social d’Instagram: la sobreexposició pública. És El show de Truman, de Peter Weir, 1998. En la pel·lícula, Truman és enganyat i convertit contra la seva voluntat en el protagonista d’un reality show, el de la seva pròpia vida, del qual lluitarà per sortir. És una esplèndida metàfora del món en el qual vivim, que, a través de la tecnologia és capaç de crear un món paral·lel, que és irreal però que funciona i té els seus impactes, i que, per tant, en certa manera, també forma part de la vida. A través d’Instagram també es pot construir el reality show de la pròpia vida, que no és la vida real però que pot tenir un impacte gens menyspreable sobre ella.
Amb tot açò, el que vull posar de manifest és que totes les xarxes socials, i molt especialment Instagram, construïda a partir d’imatges, no són neutres. No són només un instrument. Són un instrument carregat de valors i contravalors. I els seus –valors– no són, per posar-hi l’extrem oposat, els valors del diari personal i íntim, on l’autor escriu les seves experiències o comentaris sobre la realitat viscuda. Encara que alguns publiquin en un blog el seu diari, el dietari és un gènere basat en la introspecció, en la sinceritat i en la privacitat per explicar o descriure la pròpia realitat. L’Instagram, en canvi, està basat en l’exposició –i sobreexposició– d’instants que –t’agraden– adquireixen el seu màxim valor quan són compartits i aplaudits pel públic seguidor.
Potser és que a tots, en realitat, ens agrada ser un poc protagonistes d’una vida ideal, però potser caldria saber gestionar aquestes noves realitats virtuals perquè no esdevinguin la realitat d’una falsa vida. No facis del teu Instagram una zona errònia.
