Els mallorquins ens començàrem a psicoanalitzar la dècada dels seixanta del segle passat. Amb l’esclat del boom turístic ens obrírem al món i l’arribada massiva de peninsulars posà al descobert la idiosincràsia insular. Fou així com aflorà amb orgull “lo nostro” per contraposició a la cosmovisió forestera. I mentre ens redefiníem com a poble, la guerra es dibuixà com un record llunyà, així com també el nostre passat agrícola, pobre i emigrador. La “gallina dels ous d’or”, el turisme, fou vista com una benedicció que ens conduïa al progrés i a la prosperitat. Per tal d’engreixar-la, ens reconvertírem en especuladors i en depredadors d’una terra que el 1912 Santiago Rusiñol havia rebatiat com “l’illa de la calma”.
N’hi hagué també que aprofitaren l’ocasió per desplegar les seves arts amatòries amb les estrangeres, que tenien fama de ser més desimboltes sexualment que les autòctones. Amb ells naixé l’emblemàtica institució dels picadors. La vida, doncs, somreia a tothom. Però ja res no tornaria a ser igual. Ni la nostra identitat, ja malmesa pel procés castellanitzador encetat amb el Decret de Nova Planta de 1715, que comptà amb la connivència dels partidaris del borbó de Felip V, els botiflers o botifarres.
Alguns veren en aquella Mallorca turística una nova forma de colonització que atacaren amb la polèmica consigna “barco de rejilla” en sintonia amb el cèlebre “hostes vingueren que de casa ens tragueren”. Amb tot, la capacitat d’integració dels nouvinguts més respectuosos amb la realitat insular féu que més d’un arribàs a dir “m’estim més un foraster integrat que un mallorquí renegat”. I els renegats per un sentiment d’inferioritat foren blasmats amb el crit “Vergonya, cavallers, vergonya!”, proferit pel rei Jaume I en veure que els seus homes retrocedien durant el setge a la Mallorca musulmana de 1229.
Gràcies a la tasca integradora de l’escola pública -avui tan qüestionada-, els fills d’aquells nouvinguts enriquiren i oxigenaren una roqueta viciada per l’endogàmia i víctima d’un idíl·lic microcosmos sovint massa asfixiant. A poc a poc els uns i els altres ens anàrem coneixent. No sempre, però, la tribu mallorquina ho posà fàcil. Per poder desxifrar els seus peculiars codis de conducta, ara fa vint anys es publicà Queridos mallorquines, de Guy de Forestier, pseudònim de l’arquitecte català Carlos García-Delgado Segués.
Queridos mallorquines no deixa de ser un entranyable petit manual d’antropologia mallorquina -la genial obra d’Antoni Gomila, Acorar, vendria a ser la seva adaptació per als autòctons. Parla del nostre caràcter reservat i gregari, que es manifesta amb un llenguatge expeditiu i evasiu revestit de poesia i d’un rígid sentit de l’humor. Així sabem que la tan nostrada frase de comiat “Ja et diré coses” significa en realitat “No m’interessa i no cal parlar-ne més”. La subtilesa semàntica també es troba present en expressions com “Saps què et vull dir?”. En canvi, la vanitat és atacada directament amb “I ara aquest què se creu!”. Menció a part mereix el complex ritual de salutació, que a la distància es redueix a una alçada de celles amb l’acompanyament del monosíl·lab “uep”.
Per ventura el llibre de Guy de Forestier podria servir de font d’inspiració per a la versió mallorquina de l’exitosa pel·lícula Ocho apellidos vascos. Per sort, però, vint anys després i superada la segona onada migratòria de l’era global, alguns dels tòpics que recull han quedat desfasats. És el cas de la famosa màxima derrotista “Tanmateix... què hi hem de fer!”, contra la qual ens rebel·làrem el passat mes de setembre en la històrica manifestació a Palma en favor d’un ensenyament públic de qualitat -fins aleshores, l’única concentració amb tant de poder de convocatòria era la marxa des Güell a Lluc a peu.
Avui sembla que Queridos mallorquines s’ha convertit en el llibre de capçalera de les nostres institucions, que encara confien en l’immobilisme de la societat illenca. Imbuïdes d’un autoodi visceral propiciat pel centralisme de Madrid, s’escuden en els nous estendards del folklorisme (madò Pereta i Agustín el Casta) per ridiculitzar i acomplexar una cultura amb massa talents infravalorats -l’extinta Televisió de Mallorca serví per recuperar la nostra autoestima i demostrar que, si volem, podem fer coses de qualitat i d’alta volada sense necessitat de dilapidar grans fortunes.
Com a contrapès a tanta mediocritat només ens queda invocar el poema Als joves que el 1905 va escriure Miquel Costa i Llobera. El poeta pollencí, tot un visionari, exhortà les noves generacions a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, no renunciant, però, a la seva identitat: “Fills d’una raça dreturera i forta/ que unia el seny amb l’ímpetu/ no renegueu de la vostra sang... Oprobi/ pel fill qui n’és apòstata/ [...] Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols/ dins una llar històrica/ sens horitzons. Volau sobre les terres/ enfora, amunt com l’àguila!”.