Sigues feliç (tant si vols com si no vols)

Aquestes festes són l’escenari temporal de l’apoteosi dels bons desitjos, tots ells resumits en un concepte que poques persones tenen ben cartografiat: la felicitat. Ens la desitgem a l’engròs i a la menuda, per terra, mar i aire, a l’antiga i a la digital, i tots més o menys tenim clar que, com a mínim, aquest desig exclou qualsevol malvolença.

Però la veritat és que ja no ens arriba gaire al cor, perquè aquesta felicitat que se’ns desitja realment ha sofert una banalització demolidora. Quan un concepte d’aquestes dimensions esdevé argument publicitari, ja està fet d’ell. Aviat rodola per la vida quotidiana sense deixar-hi cap empremta d’allò que pensàvem que volia dir. A continuació, esdevé fórmula repetida per gent d’escasses llums, com són aquests i aquestes periodistes audiovisuals, que, en acabar els seus programes, s’acomiaden amb un “siau feliços” absolutament buidat de qualsevol sentit. En fi, la presència de la felicitat imaginària a les relacions humanes és un element que hi introdueix confusió –encara més.

No és estrany, però, que sobre aquest sentiment, sobre aquest estat de l’esperit hi hagin dit la seva tota casta de filòsofs, psicòlegs, poetes et al. Les imatges que se n’han extret sovint ens fan feliços, i ja perdonareu la paradoxa. Un escriptor que en parla de manera suficientment realista com perquè ens puguem adherir al seu discurs és André Gide, de qui voldria subratllar algunes línies ben representatives. Diu, per exemple: “Què seria el relat de la felicitat? Res. Només es fa menció d’allò que la prepara i del que la destrueix”. O: “Res no s’oposa tant a la felicitat com el record de la felicitat”. Una espècie, per tant, de llumeneret blau segons el Diccionari català-valencià-balear: “Llum petit i llunyà de què parlen les rondalles populars i que és considerat com a símbol de la il·lusió, de l’ideal”.

Parlant de tot: feliç 2022.

Guillem Frontera és escriptor