Silici
Des que la Intel·ligència Artificial va treure el cap –mai millor dit– entre nosaltres, que els dubtes, les il·lusions i les temences no han deixat de disparar-se. No hi ha cap empresa, amb independència del sector, que no parli de la IA i de les possibles maneres que podria ajudar a resoldre problemes de gestió, maneig de dades, presa de decisions, etc., les necessàries a cada activitat, i que ara mateix estan fent les intel·ligències humanes, amb més o menys encert o eficiència econòmica. Des de gestionar les entrades i sortides d’un hotel a fer un diagnòstic mèdic, la comptabilitat, l’assistència virtual, l’anàlisi de tendències de mercat, la predicció de demanda, etc., aquestes són coses que ja estan fent les IA.
A moltes empreses, ja és la IA la que rep i filtra els currículums dels aspirants; ja és un robot qui fa la primera tria dels possibles candidats a un lloc de feina. Em deman si en el futur no serà factible que la IA llegeixi els mecanoscrits originals que arriben cada dia a una editorial, de tal manera que en qüestió de minuts un editor es pugui fer una idea de la qualitat literària d’una novel·la, per exemple, sense ni haver-la de llegir. Fet i fet, la IA pot aprendre els paràmetres del llenguatge que caracteritzen la literatura ‘de qualitat’ –o la del catàleg de l’editor–, i estudiar molt ràpidament si un original s’avé amb determinats estàndards i patrons formals. Un cop s’hagués superat la supervisió del robot, llavors hauria de ser un humà qui decidís si hi ha qualitat i interès i dirigís l’edició, després d’una lectura ‘profunda’… Pensem en el ram judicial: no és possible que una forma d’IA s’encarregui d’admetre o no les demandes? No podria això agilitzar la justícia?
En el món de l’educació, la IA també ha entrat en força; m’expliquen alguns professors de secundària com fan servir versions de pagament d’algunes aplicacions d’IA; l’ensinistren perquè sigui més eficient en les seves disciplines. A les meves classes d’escriptura, jo proposo mostres de texts escrits per IA, però com a contraexemple. Tot i la seva ‘perfecció formal’, els texts són buits de saba literària, estan farcits de tòpics i carrincloneries; la màquina fa l’exercici d’escriptura que li proposo, en pocs segons, però el que em diu és d’una banalitat obtusa, plana, sense cap mena d’interès literari. Tot i això, he de reconèixer que ho fa millor que alguns alumnes humans, que semblen dedicar-hi menys sensibilitat i cura que els xips de silici. El nivell mínim de la prosa literària, doncs, el pot estar posant ara la IA: qualsevol que escrigui pitjor, o amb igual enginy i perspicàcia ‘cega’, o amb més errors d’ortografia i sintaxi, quin sentit té que provi de publicar? A banda d’això, les aplicacions políticament totalitàries són evidents; els sistemes policials poden multiplicar el seu afany de vigilància damunt de les persones gràcies a la IA, que pot facilitar un policia virtual damunt de cada un de nosaltres, sabent que tot el que fem, dins i fora de la xarxa, deixa ‘petjades’ en el món.