El simbolisme canvia de bàndol
El virus del simbolisme no és exclusiu dels independentistes. Ens hem atipat de sentir crítiques a Junts i a ERC per la seva “política de gestos”, però s’ha d’admetre que el govern de Salvador Illa ha donat més titulars per la gesticulació i el relat que no pas per les accions de govern concretes. Una part de culpa potser la té la premsa, que sempre fa més cas al politiqueig que no pas a la gestió, però aquesta excusa també és vàlida per als governs precedents.
L’administració actual va arribar al Palau prometent fets i no paraules, com Montilla, però de moment els únics anuncis importants són herència del govern anterior (pla d’erradicació de l’amiant, impuls de l’Innofab per a la fabricació de microxips i nova llei de memòria democràtica). La resta són comissions d’estudi i actuacions sectorials menors. No hi ha anuncis estratègics ni horitzons nous per a l’autogovern. Ni tan sols hi ha –de moment– pressupostos per al 2025. Dues de les grans apostes del PSC en l’anterior mandat –l’ampliació de l’aeroport del Prat i el complex Hard Rock– estan l’una al congelador i l’altra amb un peu a l’altre barri.
En canvi, Illa s’ha fet un fart de fer gestos "normalitzadors". El president ha rebut el rei d’Espanya, ha assistit a la desfilada militar del 12 d’octubre i s’ha passejat per Brussel·les per dir que “Catalunya ha tornat a Europa” (una curiosa manera de dir que el govern espanyol ha aixecat el bloqueig diplomàtic vigent des de 2017). Divendres, a més, Illa va assistir a la cimera de presidents autonòmics, el temple del cafè per a tothom. En aquesta cimera, en què tenia la instrucció clara de no donar problemes a Sánchez, Illa va refermar el seu compromís amb la “solidaritat” (sic) mentre els barons del PSOE i del PP bramaven contra el “privilegi” (sic) del finançament singular de Catalunya, que ara sembla que haurà de donar peu a 17 singularitats. Quina broma!
Sembla que, en l’estratègia global del PSOE, al PSC li toca compensar les concessions de Sánchez a l’independentisme (amnistia i finançament). Illa va començar el seu mandat pactant amb ERC, i a més va decidir deixar en mans amigues dels republicans el departament de Cultura i la nova conselleria de Política Lingüística. Ara, però, el president ha començat a apropiar-se del relat, i ho fa amb l’ànim explícit de ser un president autonòmic més, a diferència dels anteriors presidents del PSC, Maragall i Montilla, que van fer esforços per presentar-se com a capdavanters de la reforma federal de l’Estat. La conjuntura actual, ben al contrari, fa un cert tuf de neocentralisme. El fangar valencià, sens dubte, hi ha ajudat. Si en cert moment es pretenia que Catalunya fos la locomotora de l’Espanya plural, ara aquestes aspiracions s’han diluït del tot. I potser és millor així, perquè ser la locomotora d’un tren que va marxa enrere et converteix en el vagó de cua.
És potser massa d’hora per treure conclusions, però de moment sembla que el govern del PSC, en part per gust i en part per falta de força parlamentària, ha decidit no córrer cap risc, mantenir un to confortable per al votant espanyolista i lligar el seu destí al de Pedro Sánchez, que al seu torn depèn dels acords a què pugui arribar amb Junts i amb ERC. Negociacions disfuncionals, condicionades encara pels jutges. Amb més peixos que coves, o a la inversa. Una situació grotesca que confirma que el pes del sobiranisme a Madrid és directament proporcional a la sucursalització de la vida política catalana. Em pregunto si d’això se’n pot dir normalitat.
