Simbolismes
Cada cop que l'ésser humà ha topat amb una situació complexa a la qual no ha pogut trobar resposta, ha creat un simbolisme. Màgia, tradicions, creences fins i tot, li han permès viure amb fets que la seva ment no era capaç de captar fins a les últimes conseqüències. L'ésser humà no va entendre la mort, i va imaginar que en realitat la mort no existia, sinó que la vida continuava en un altre lloc. No va comprendre que els records acumulats d'experiències prèviament viscudes poguessin conduir a una dependència emocional d'una altra persona que sintetitzés aquests records identificats com a positius, i va imaginar una força superior que va anomenar amor. No va entendre per què se sentia proper als que parlaven com ell i els agradaven similars costums, i va crear, no se sap gaire bé en quin ordre, la família, l'amistat, el poble... I també la pàtria quan va definir un territori estable d'assentament que, a més, li permetia alimentar-se. Després van venir les banderes, els escuts, etc.
N'hi ha molts més exemples. Tanmateix, tots recorden la conducta infantil. Un nen es passa tot el dia creant realitats que no existeixen. De fet, el seu joc acostuma a suposar evocar, sol o acompanyat, situacions que no són reals. Un nen, en realitat, d'entrada no entén res, i només amb molt d'esforç aprèn una llengua per identificar el que veu o vol, i una forma de comportar-se que li permet viure en societat. Però posseeix una creativitat desbordant imaginant personatges de ficció, amics imaginaris, o creient ser un superheroi, un metge, un astronauta o fins i tot un jutge o un advocat. Jugar l'ajuda a entendre el món, interpretant el que li van explicant els adults o el que ell mateix entén del que observa, tantes vegades divertidament erroni. Per això és tan terriblement fàcil destrossar un nen. Només cal jugar amb ell manipulant-lo i condicionant-lo, tot manipulant i condicionant així la humanitat sencera del futur. L'educació ha de tenir límits i no són gens fàcils d'establir si es combinen amb el concepte de llibertat, i encara menys amb el de felicitat.
Deixem de ser nens el dia que abandonem el joc com a activitat quotidiana, i tornem a ser-ho una mica quan tenim la sort d'actuar en un teatre, o fins i tot quan veiem un partit de futbol que guanya el nostre equip i que creiem que hem guanyat nosaltres, quan en realitat només guanya el club. Més pilotes que l’altre equip dins d'una xarxa simbolitzen una victòria. N'hi ha més exemples. Cada vegada que es menteix i es crea una situació que no existeix i que d'altres creuen, es produeix una realitat alternativa de poder que el mentider compulsiu gaudeix molt, alguns fins al punt de l'addicció. Els nens, de fet, menteixen molt, de vegades sense saber ni tan sols que menteixen perquè quan no els agrada una realitat dibuixen una alternativa en la qual tot respongui a les seves apetències. No són conscients del dany sistèmic que es produeix en una societat en la qual tots menteixen, en què ningú diu la veritat, com imaginava Josep Pla Espanya sencera.
Els símbols són mentides socials que busquen falses seguretats en contextos d'incertesa recorrent a la imaginació dels jocs. Revelen infantilisme. Pensar –el raonament abstracte– extermina el simbolisme. Aquests conceptes mítics que abans he referit i que també són símbols –amor, pàtria, etc.– revelen la incapacitat de fer aquest raonament prenent dreceres mentals que no fan sinó enganyar-nos i conduir-nos a molts errors. La humanitat seria molt millor si fos més conscient de si mateixa i no creés aquestes realitats paral·leles, divertides en un context més lúdic, però que acaben creant tremendes tristeses i conflictes d'enorme magnitud.
Tot seria molt més bonic si els éssers humans es veiessin a ells mateixos i als altres com una simple casualitat en la combinació d'elements químics i entenguessin que ajudar produeix felicitat, perquè donant un cop de mà als altres fas que el teu entorn sigui feliç. Imagino de vegades un món sense l'ambició del guany ni la por de la pèrdua, un lloc en el qual ser viu signifiqui ser feliç perquè tots t’ajudaran a ser-ho. Un lloc en el qual la supervivència no angoixi perquè s'accepti finalment la mort com un fet natural inevitable i necessari. Un espai en el qual no hi hagi res a guanyar perquè no hi hagi res que puguis perdre si no estàs sol. Una situació en la qual, superant l'obsessió per la supervivència, l'únic afany de tots sigui la felicitat dels altres. Un món sense símbols.
Jordi Nieva-Fenoll és catedràtic de dret processal de la Universitat de Barcelona
