Símbols aeris

Quan una persona té una vida pública s’acaba convertint, es vulgui o no, en el símbol d’alguna cosa que va més enllà de si mateixa. Cada nom comunica, al cap del carrer, un seguit de valors derivats de les posicions que pren l’individu davant dels debats públics, o fins i tot de neutralitats enfront dels dilemes que ens concerneixen a tots, els quals també acaben dient-nos qui és tal persona i què significa la seva presència —o absència— en determinats llocs o amb altres personatges —les males companyies…—, a la mateixa foto. 

Hom pot ser exemplar en la seva feina, així un escriptor o un esportista o un actor, però després, en virtut del que diu o fa o amb qui es relaciona, ja se’ns fa inseparable aquesta excel·lència de la terbolesa del seu posicionament públic. O fins i tot a l’inrevés: qui s’ha apropiat d’aquesta figura? Només de saber qui s’identifica o admira tal personatge, per molt que aquest personatge ens pogués arribar a agradar, ja no volem saber-ne res. 

Els demòcrates nord-americans —per venjar-se de la dinàmica de les fake news que feien anar els de la dreta de Trump— van concebre, a l’estat d’Alabama, una estratègia: crear un grup republicà, i un web, on es feia propaganda de dretes, molt boja i radical, violenta i estrafolàriament conspiranoica. Amb la qual cosa van aconseguir que la mateixa gent de dretes deixés d’identificar-se amb un ideari que ara veien que estava en mans de gent molt perillosa o sonada: els van desmobilitzar i van possibilitar així la victòria estatal dels demòcrates. Sovint basta veure quina mena de gent és atreta per alguna cosa perquè no ens hi vulguem assemblar en res, ni tangencialment. 

Així, conec gent que s’ha anat a vacunar més per no assemblar-se als antivacunes que no per vertaderes conviccions sanitàries. De tot en fem una identitat corporativa, un simbolisme, un emblema de fílies i fòbies. Hi ha marques de moda ‘fina’ que s’han negat a vestir certes persones públiques perquè no volien tenir res a veure amb cap estridència o vulgaritat. I lectors que deixen de llegir un autor que els agrada —o d’escoltar un grup de música que els feia tornar bojos, o fins i tot de seguir una sèrie— només perquè ara són llegits o escoltats o vists per unes classes socials, o per una mena de persones —unes tribus— amb les quals no volen tenir-hi cap punt en comú. És com renunciar a la xocolata perquè en pren el teu enemic.

Jo no sé si menjaria una xocolata que es digués Rafel Nadal, i dubto que em posés el perfum d’en Cristiano Ronaldo. Aquests dos jovenots són molt bons en el que fan, però posar el seu nom a un producte fa que tot d’una estigui massa carregat de prepotència, nou-riquisme estrident, d’ansietat, testosterona i evasió d’impostos. Però qui no en vol que no en prengui, de tot això, cosa que no es pot fer si tal esportista porta el nom d’un aeroport, pel qual han de passar milions de persones. A Suïssa mai farien l’absurditat de posar el nom de Roger Federer a l’aeroport de Basilea, l’únic del món, per cert, completament binacional.          

Melcior Comes és escriptor