Simfonia Bonaparte
La idea era dedicar una simfonia a l'"alliberador d’Europa", l’home que encarnava els ideals de la Revolució Francesa a principis de segle, però en coronar-se emperador el 1804 Beethoven va esborrar aquell títol de la seva partitura amb un ganivet, va deixar un forat en el paper i va acabar titulant la seva simfonia simplement Heroica. La decepció o la preocupació sobre els ideals europeus no és només cosa d’ara, doncs, sinó que es remunta a l’època on el debat també era entre els drets bàsics i la pulsió imperialista. El fenomen Napoleó va començar semblant una victòria contra els privilegis de l’aristocràcia i va acabar esdevenint un jacobinisme expansionista que ja no tenia res a veure amb la llibertat, la igualtat o la fraternitat. Una mena de premonició de Hitler: d’haver comprès les angoixes del poble a acabar lluitant contra fantasmes que ja no eren ben bé del poble.
Aquest anar i tornar interminable, aquesta eterna llei del pèndol, sembla condemnar Europa a ser tant el bressol de l’humanisme social com l’esca del pitjor autoritarisme. Es pot dir que això també passa als Estats Units, i és cert, però la diferència és que allí encara no han patit cap dictadura ni cap guerra dins les seves fronteres. Europa és un espai especialment sensible, per la seva història i per la seva complexitat, però també per la seva situació geogràfica entre Orient i Occident: Ucraïna encara no formarà part de l’OTAN, però ja participa a Eurovisió (Rússia n’ha estat expulsada) i potser aviat formarà part de la UE. Europa no fa de gendarme del món, ni vol fer aquest paper, però precisament això li permet provocar importants “desempats” geopolítics. Així ho demostren els seus seriosos dubtes sobre l’estratègia militar d’Israel, mantenint l’aposta per l’existència dels dos estats a la zona. Més enllà del populisme de Pedro Sánchez, de tics napoleònics (per narcisistes) en el seu discurs a Egipte. Els “herois” que poden batejar una simfonia avui no són els oportunistes àvids de vots, sinó els que encarnen un ideal a través de la perspectiva, la paciència i la perseverança.
El paper d’Europa va ser d’un cinisme insuportable amb el procés català, però com a mínim ha pogut jugar-hi una última carta: la neutralitat dels tribunals. Quan es decideix que amb la política no n’hi ha prou, com va decidir Espanya, Europa decideix el mateix i se'n renta les mans políticament… però crida a la participació dels àrbitres. És el que ha fet amb la llei d’amnistia: dir que era un afer intern, que és una manera de donar-la per bona tot derivant-la a l’anàlisi purament jurídica. El suport del president del Partit Popular Europeu a les tesis de la dreta o de l’extrema dreta espanyoles (valgui la redundància) indica la lluita pel moment “hamiltonià” europeu que ens torna a situar als dilemes de l’època napoleònica: o bé som una comunitat d’iguals, de lliures i de fraterns, o bé som un club d’estats que es protegeixen entre ells per a no perdre privilegis. De moment, ja s’ha admès la protecció de les minories nacionals a l’article 19 del Tractat Fundacional de la Unió Europea. Això indica més o menys quina de les dues direccions ha decidit prendre Europa, malgrat els esgarips dels nacionalismes d’estat i els braços alçats als carrers de Madrid.
El pitjor que podia passar no era que Joaquin Phoenix fes un paper exagerat a la pel·lícula de Ridley Scott, o poc creïble, sinó que fes un paper insípid i desorientat. Si has de fer un Brexit, si prioritzes la teva nació per damunt dels ideals comunitaris, estàs obligat a guanyar i a demostrar que és una història d’èxit. En el moment que Napoleó es posa la corona, perd la seva campanya de màrqueting a la resta del continent i deixa de ser el bo de cap pel·lícula. En el cas de Catalunya, això també era important: si emprens una aventura unilateral, l’has d’aguantar fins a les últimes conseqüències i demostrar que aquell és, com a mínim, el mal menor. No un caprici. Si no aguantes, et pertoca tornar a negociar les teves demandes i fer-les encaixar, tant com puguis, en el model europeu i mundial que s’està configurant. Quan no saps diferenciar el moment per a cada cosa, pots acabar esdevenint un pobre reietó que es podreix en una illa del Mediterrani. L’Heroica d’avui no va sobre generals que alcen l’espasa per fer que l’entusiasme popular s’estavelli finalment contra una paret, sinó sobre generals que, o bé enderroquen la paret, o bé la salten. O hi saben localitzar una porta, esclar.
