La simfonia Dudamel / El silenci Alonso-Cuevillas

La simfonia Dudamel

Un dia, quan tenia vuit anys, el van reclutar per tocar l’himne nacional de Veneçuela. El petit Gustavo formaria part d’una orquestra gegant, pràcticament de sis-cents músics. Ell era l’últim violinista de tots. S’asseia tan lluny del director que gairebé no el veia. Al seu darrere, la percussió li impedia pràcticament sentir el seu propi violí. El director, veient-lo espantat, li va donar un consell: “Usted muévase y toque. El resto no importa”. Quan van arrencar tots junts, el nen es va deixar dur per l’onada de les primeres notes i va saber, a l’instant, que es volia dedicar a allò. A la música. A trobar la identitat a través de l’art. Avui Gustavo Dudamel és un dels directors d’orquestra amb més prestigi arreu del món. La clau? Ha sabut arribar al veritable concepte de la bellesa. I transmetre-la. Ahir al matí el “maestro” va ser al CaixaForum per explicar una molt bona notícia per a la ciutat. L'experiència musical immersiva del Symphony torna a Barcelona de manera permanent i estable. Ara tots podrem fer el recomanable exercici de posar-nos dins d’una orquestra dirigida per Dudamel. Amb les ulleres virtuals posades i el so d’altíssima qualitat, ho vius com si fossis un virtuós sense ser-ne. Més encara, la tecnologia et permet viure dins d’un violí i adonar-te de com és aquella catedral de fusta mentre sona Beethoven. L’experiència del Simphony, a mig camí entre el viatge emocional, el poema visual i un nou ordre místic, suggereix i inspira. No pretén instruir, no adoctrina. Simplement, eixampla l’ànima dels experts i dels qui no ho són, i ni ganes. “Les noves generacions perceben la música clàssica amb olor de naftalina. El mateix adjectiu clàssic ja fa tirar enrere”, deia ahir Dudamel. Aquest lament té un antídot. La tecnologia ens rescata i, amb aquesta experiència màgica, combina dos mons que podien semblar contradictoris. Quan els confinaments perimetrals ho permetin, val molt la pena una visita.

El silenci Alonso-Cuevillas

Qui desafina, fora de l’orquestra. Mai un membre de la mesa del Parlament havia durat tan poc. A Jaume Alonso-Cuevillas el nomenen el 12 de març i ha de plegar el 7 d’abril, quan encara no hi ha ni acord de govern ni president investit i el més calent és l’aigüera. L’han fulminat, els seus, sense miraments. I, malgrat tot, l’advocat és manté com a diputat i espera que arrenqui la legislatura com si res sense saber si el seu partit serà de govern o d’oposició. I el prestigi? I la dignitat? Posem que ets un catedràtic de dret processal. Tens una carrera i un despatx d’advocats. Has estat degà del Col·legi, tens clients importants, ressò mediàtic i un nom polític forjat en les hores greus del Procés. Tens criteri propi, vas a les llistes del partit i, en una entrevista a VilaWeb, dius coses que, tal com està el panorama –la presó plena, l’exili cremat– són de sentit comú. Pel sol fet d’opinar, per insinuar que arribat el cas potser les coses s’han de fer d’una altra manera, t’han descavalcat de la mesa del Parlament. I, des d’aleshores, silenci. A l’home purgat no li hem sentit la veu. Tenim una piulada que, d’entrada, llegeixen els seus 154.000 seguidors. “Després de parlar amb la presidenta Laura Borràs, he formalitzat la renuncia al càrrec de secretari segon de la mesa”. Després d’un punt i a part significatiu, intenta no fer sang: “Reitero el meu ferm compromís amb el projecte polític de Junts per Catalunya i el lideratge inqüestionable del president Puigdemont”. Més tard, en una altra piulada –més irònica– precisa l’adjectiu: “Inqüestionable per mi. Que precisament no destaco per no qüestionar-me les coses”. I un parell d’emojis que sempre matisen el missatge. Una carona de suor freda i una que plora de riure. Deu riure, precisament, per no plorar. La pregunta, no resposta perquè encara no se li ha pogut formular, és què hi fa encara al Parlament, més enllà del paper d’estrassa. 

Xavier Bosch és periodista i escriptor