Simone Weil a Gaza

La guerra em resulta incomprensible. Som incapaç d’entendre-la, la seva lògica m’és completament aliena, inconcebible, inescrutable. Per això em diverteix llegir els articles dels experts en geopolítica, clar. Perquè així com ho expliquen  ells sembla tot molt racional. A la causa A la segueix la reacció B, que provoca C. 

Hi ha fins i tot certa bellesa maníaca en l’exposició dels fets, la sensació que aquí algú té un pla, que darrere tot això hi ha uns interessos materials reals, mesurables, tangibles. Això significaria que es poden fer càlculs, que hi ha un comptabilitat de la guerra, unes regles en algun lloc que ens serveixen per saber quants soldats enemics han de morir a canvi d’un dipòsit de combustible, quants innocents morts compensen un tanc o quants cadàvers val l’orgull d’una nació? 

Per exemple: Vladimir Putin se sent traït per l’OTAN, que s’expandeix cap a l’Est incloent nous països, i decideix entrar en guerra amb Ucraïna. Per exemple: Hamàs duu a terme un atac per sorpresa en territori israelià, captura civils com a hostatges, i el govern del país decideix respondre-hi amb una operació contraofensiva sense proporcions: 33.000 morts, una immensa majoria, de nou, civils. 

En el món real, no hi ha cap Excel: aquí la gent mor i ja està. Moren infants, mor gent major, moren animals, moren persones de tota casta i mena, duguin un arma o no, hagin triat dur-la o no.  

Simone Weil ho va veure clar: la guerra no té cap altra lògica més que la guerra mateixa. Totes les grans paraules que la sustenten no són més que closques buides, la mentida que ens contam a nosaltres mateixos per justificar allò injustificable, per sostenir allò insostenible, per fugir cap endavant. Quin gran ideal val la vida d’un innocent? Acusau-me d’ingenu, si voleu, però si la meva nació exigeix el sacrifici d’un sol infant, us la regal. 

En el món real, ho sé, les coses van d’una altra manera: el conflicte justifica el conflicte. Tot és en resposta a algun atac previ, real o fictici. La proporcionalitat del retorn dels afronts és només una qüestió d’escala, petits matisos en el fanatisme venjatiu d’un i altre bàndol. Un cop entrats en matèria, les matemàtiques són exponencials i aturar la maquinària és de cada cop més complicat fins al punt que resulta impossible. La guerra com a marc de pensament, la disputa com a estat mental. Ens agrada pensar que hi ha un gran pla darrere la guerra, però només hi ha el poder donant testimoni de la seva existència mitjançant el seu desplegament més vulgar, la violència i la coerció. 

En resum, un fàstic.  

No seria preciós tenir el poder per fer esclatar totes les armes i de passada aquells que les manegen, els que les fabriquen i els qui ordenen usar-les? No seria bell veure’ls rebentar a tots, un pet, un plof i un aspersor de sang i tendrum, una font gore en honor de la pau, mentre sona l’Himne de l’Alegria de fons? O és que potser la Pau no és més que una altra d’aquelles paraules en majúscula sobre les quals Simone Weil ens alertava?