La síndrome de l'escriptor
Després de la primera temporada de la sèrie Feud, a HBO, sobre la rivalitat de les dives de Hollywood Bette Davis i Joan Crawford (interpretades per les grans Susan Sarandon i Jessica Lange), la segona temporada s’ha estrenat amb el títol Els cignes de Capote.
En aquests capítols –amb un repartiment igualment impressionant encapçalat per Naomi Watts–, s’hi recrea l’episodi real de l’amistat i posterior traïció de l’autor d'A sang freda amb algunes dones de l’alta societat novaiorquesa.
Va ser durant la dècada dels setanta que Truman Capote va començar a freqüentar els sopars i les festes de la bona societat de Nova York. El convidaven per la seva simpatia i ocurrència, gairebé com una mena de bufó de la cort. Però algunes d’aquelles dones van establir-hi una amistat real. Li tenien confiança, el necessitaven com a conseller i consol, i li confessaven els seus secrets més íntims, potser perquè no es refiaven del seu marit ni de les seves amigues, perquè estaven molt soles.
Tot va anar bé mentre Truman Capote era un autor d’èxit, que havia triomfat amb la novel·la A sang freda, però va arribar el declivi, provocat especialment per l’alcoholisme, i l’escriptor va perdre la seva inspiració. Ja no podia escriure i se'l menjaven els deutes. Llavors va escriure una història titulada La Côte Basque, 1965, fent referència a un dels restaurants més freqüentats per ell i les seves amigues, escenari de múltiples confidències, i la va publicar a la revista Esquire.
Capote anomenava les seves amigues de classe alta “els cignes” perquè, com aquestes aus, a sota d’una aparença elegant i delicada, havien de nedar frenèticament sense descans per mantenir-se surant en la bona societat de Nova York.
En veure els seus secrets airejats a Esquire, els cignes es van revoltar i van condemnar Capote a l’ostracisme social. A la sèrie, l’amic que prova d’intercedir per l’autor rebutjat i desesperat diu que, per a un escriptor, observar i després narrar és un gest tan natural com respirar.
Això em va fer pensar en una mena de placa que algú em va regalar, on hi diu: “Careful, or you’ll end up in my novel”: Ves amb compte, o acabaràs a la meva novel·la. És una broma recurrent entre els meus amics. Ells també saben que, d’una manera o una altra, els escriptors ens alimentem de les històries que sentim.
Sempre he procurat respectar escrupolosament la privacitat dels meus amics i coneguts quan em fan confiança. Temo, però, que en un grau o un altre algunes de les històries que he vist, sentit o viscut de prop, acaben escolant-se en les meves novel·les, tan disfressades com vulguis, però hi són.
Amb això no vull exculpar Capote, però sí mirar de comprendre’l i confessar que, si et dediques a escriure, vas pel món amb els ulls i les orelles oberts, perquè la naturalesa humana és una –potser l’única– gran inspiració permanent.
