Sinéad O’Connor o quan el dolor mata
Mai m’han cridat l'atenció la vida privada i les intimitats de les persones creadores les obres de les quals m'agraden; crec en el dret a la intimitat i el dret a l'oblit. Així i tot, i de tant en tant, un determinat esdeveniment en la vida de totes aquelles persones les creacions de les quals m'agraden m'impacta, i més quan es tracta d'un final trist com quan es va apagar la vida en els ulls de Sinéad O’Connor.
La cantant és com la seva mítica cançó Nothing Compares 2U, un potent dolor que va desgastant totes i cadascuna de les cèl·lules de l'ànima fins a quedar-se, com cantava ella mateixa, “com un ocell sense una cançó”: problemes de salut mental, solitud i molt dolor. El que queda clar és que el dolor mata lentament, silenciosament i a vegades bruscament, i acaba amb tot, o és el que es creu.
Malgrat fer vibrar amb la seva música molta gent, l'inici de la fi va començar el 1992, quan va cridar al món una de les sinistres veritats del costat ocult de la humanitat amb la seva: “lluita contra el veritable enemic”. Ella es va atrevir a agitar aigües estancades, no a favor d'ella, sinó per totes les silenciades víctimes dels abusos sexuals, va agitar les aigües estancades amb els seus posicionaments a favor dels drets humans i, com és d'esperar en aquest món tan hipòcrita, atrevir-se a reivindicar drets es paga, i en alguns cas molt car.
Sinéad O’Connor és com moltes persones anònimes, com moltes persones que pateixen alguna malaltia, que pateix els efectes esquinçadors de la solitud i com moltes persones que han estat emmalaltides per excés de violència cap a la seva persona, per ser el que és, per opinar i per reivindicar drets i posicionar-se, actuar en conseqüència del que ella creu –no a favor d'ella mateixa, sinó a favor dels altres–, aquelles persones que no tenen veu i no importaven a ningú, i l'única cosa que va rebre va ser violència. I: “Violència no és només matar un altre. Hi ha violències quan usem una paraula denigrant, quan fem gestos per a menysprear una altra persona, quan obeïm perquè hi ha por. La violència és molt més subtil, molt més profunda”, com va dir el filòsof hindú J. Krishnamurti.
La violència continua sent el nostre mal, aquest mal omnipresent, aquest mal que cada dia es legitima amb accions polítiques, amb silencis col·lectius cap a les diverses formes de maltractaments, violències i les seves mutacions, ja siguin en l’àmbit laboral, familiar, en carreteres, en transports col·lectius, etc. La norma és callar i quan es denuncia, la víctima sol estar sola en el banc dels acusats, ha de demostrar el maltractament que sofreix a la seva feina o en el col·legi o en alguna residència on s'aparca les persones que ja no produeixen.
La dolça violència és la mà que bressola la nostra societat, cada dia respirem monòxid de violència, i moltes persones estan atrapades amb les cadenes de la por i la comoditat. Por de denunciar i la comoditat de no veure i no actuar
Obre els ulls, la pròxima víctima pots ser tu!
