Singularitat fiscal o 'café para todos'?
Estem en un moment especialment important per a Catalunya, en el qual, amb la negociació d’un nou acord econòmic amb l’Estat, pot augmentar la sobirania real i els recursos de què disposa el país, i, per tant, aconseguir una part d’allò que s’intentava amb la independència. No tot, és evident, però sí, segons el resultat al qual s’arribi, una millora substantiva per a la hisenda catalana.
Hi ha moltes persones que creuen encara que o tot o res, que com pitjor, millor, que assenyalen la independència política com a única solució acceptable al plet català. Des del meu punt de vista, és un error: en política no es poden esgrimir constantment els grans principis, encara que, efectivament, la gran política no ha d’oblidar mai la direcció cap a la qual s’ha de caminar. Però després s’ha d’avançar pas a pas, de manera molt flexible, aprofitant conjuntures i oportunitats. I en aquest moment se’n presenta una d’important, que de cap manera s’ha de malbaratar per raons partidistes a curt termini. No ens perdem en baralles lingüístiques, sisplau. Com ens deia fa uns dies l’Andreu Mas-Colell, l’enfrontament sobre concert o no concert no farà sinó enverinar més la situació, que des de la dreta espanyola s’utilitzarà per fer fracassar qualsevol acord. Acceptem formulacions lingüístiques menys connotades, perquè allò que compta és el resultat final de la negociació. I és aquest el mèrit que podran esgrimir els partits que ho hagin aconseguit, no el fet d’haver estat més durs i més intransigents, una posició que només pot portar al fracàs.
Anant al fons de la qüestió, és evident que aquesta negociació és una gran oportunitat per revisar la forma de funcionament econòmic de l’Estat de les autonomies. Es va establir fa gairebé 50 anys, en un moment completament diferent de l'actual. No s’ha complert el compromís de revisar-lo. Per una sèrie de raons, Navarra i el País Basc van gaudir de situacions especials, molt avantatjoses. No sabrem mai si Catalunya va refusar la singularitat o hi va haver una negativa a concedir-la, en un moment en què políticament tot era tan incert que no sabíem si qualsevol dia un cop d’estat militar ens tornaria al punt de partida. Després, molta gent ha lamentat el cafè para todos, és a dir, no haver aconseguit un finançament especial per a Catalunya, amb hisenda pròpia. Des del meu punt de vista, que fos un pacte general va permetre que tirés endavant: tothom tenia interès a mantenir-ho. Mentre que si Catalunya hagués gaudit d’una situació especial, més avantatjosa, les crítiques i els intents de reversió haurien estat immediats. No oblidem que la dreta espanyola ha utilitzat l’anticatalanisme com a element de cohesió dels seus votants a gran part d’Espanya des dels anys vuitanta.
El millor per a tothom, n’estic convençuda, és que es produeixi un nou pacte en què totes les autonomies surten beneficiades: és la manera de blindar-lo. Entossudir-se en la singularitat no farà sinó fer impossible l’acord i donar peu a una nova onada d’anticatalanisme, sempre en favor de l’espanyolisme més ranci. Arribar a una altra forma de finançament, més favorable, és ja un gran repte, i un gran pas per als partits polítics que ho aconsegueixin. És allò que quedarà en la història i que beneficiarà el país, més que qualsevol declaració incendiària, que no resol les necessitats reals de la ciutadania.
Jo no soc la persona adequada per entrar en els aspectes tècnics d’aquesta negociació. Des del meu punt de vista, però, el nus de la qüestió rau en el concepte de solidaritat interterritorial. En principi, tots podem estar d’acord que la solidaritat és necessària, però, fins on? En quines condicions? Em sembla molt significatiu que, entre els elements que el Tribunal Constitucional va suprimir l’any 2010 a l’Estatut de Catalunya aprovat el 2006, hi hagués una frase de l’article 206 en què s’establia la necessitat de solidaritat interterritorial perquè totes les comunitats arribessin a un mateix nivell de qualitat dels serveis “sempre que facin un esforç fiscal també similar”. Aquesta condició va ser eliminada en aquella retallada que mai hauria hagut de produir-se damunt un text aprovat democràticament. Una manera de negar aquesta igualtat dels espanyols que tant s’esgrimeix.
La Unió Europea va marcar el camí: tractament econòmic privilegiat, sí, durant un temps, i aprofiteu-ho per posar-vos a nivell. Després, s’ha acabat, que no pot ser que la desigualtat de contribucions i retribucions s’eternitzi. Aquest plantejament pot ser un camí a seguir per enfrontar aquesta revisió necessària sense que Catalunya aparegui sempre com la que es nega a la solidaritat. Alhora que, comparativament, es va empobrint.