Un humorista tremendament seriós

Els límits de la realitat són els de la nostra imaginació. La literatura s’ha desenvolupat sempre seguint aquesta premissa, de manera que alguns autors ens han delectat convertint el que sembla impossible en possible. Un dels més notables en la cultura moderna és E.T.A. Hoffmann, un avançat del surrealisme a cavall entre els segles XVIII i XIX. Un estricte contemporani de Goya. De fet, a les obres de Hoffmann també se’ls podria aplicar el qualificatiu de monstruós versemblant que Baudelaire va dedicar al pintor aragonès. I, jugant amb les influències, alguns contes fantàstics de Hoffmann es reproduirien bé en gravats goyescos. 

Aquests contes acostumen a decantar-se pel cantó fosc de les coses, i no és estrany que Freud utilitzés L’home de sorra per il·lustrar la seva indagació en el sinistre. Hoffman, com a romàntic, pertany ja a una època que accepta la bellesa d’aquell cantó fosc. El que xoca dels contes fantàstics és que llum i foscor s’intercanvien bruscament. A Hoffmann el que li agrada és dislocar la realitat com si fos un somni permanent del qual només ens despertem per caure en l’error. Tenim, cadascú de nosaltres, diverses identitats i només coneixem la més superficial, que és, a la vegada, la menys interessant. 

Altrament, per a l’irònic narrador, la nostra existència més interessant transcorre en un espai ambigu en el qual les realitats s’entrecreuen perquè les coses misterioses es tornin quotidianes. No és arbitrari que Hoffmann se sentís més còmode a la ciutat que en la naturalesa rural, perquè els seus fantasmes són eminentment urbans: éssers que deambulen pels carrers, ombres que se citen en una solitària cantonada, objectes que canten, animals que riuen. Els contrastos sorprenen i diverteixen. Hoffmann deia d’ell mateix que era un escriptor humorista tremendament seriós. I és veritat.