Sínode

L’any passat el papa Francesc va convocar una assemblea de bisbes o sínode i va voler que s’iniciés amb una etapa de participació pública i oberta a totes les persones, fins i tot aquelles que es defineixen com a atees o que pertanyen a altres confessions. La iniciativa va sorprendre més d’un i és interessant veure’n el resultat per entendre què passa amb la religiositat en general i amb el catolicisme en particular.

Comencem dient que, com ve a reconèixer el document final del bisbat de Mallorca, aquest objectiu d’una participació àmplia i plural no s’ha assolit. Hi han participat unes 3.000 persones, de les quals, si en restem els eclesiàstics, els alumnes d’escoles catòliques i alguns col·lectius singulars com els presos, ens queda un nombre de participants al voltant de 1.500 persones amb un perfil de majors de 70 anys, catòlics practicants i majoritàriament dones, que ben justet representen l’1% dels que solen anar a missa els diumenges. La primera conclusió és que la crida del papa no ha encisat ni tan sols els catòlics.

Les propostes que s’han fet també són ben poc originals: canvis en l’estructura de l’Església donant un paper més rellevant a les bases i, allò sempre més destacat, llevar el celibat als preveres i permetre l’ordenació femenina. O el que és el mateix: fer més capellans, encara que siguin dones o homes casats. És com si algú plantegés que la crisi de manca d’habitatges s’arreglaria simplement amb més mestres d’obra i més obrers, proposta absurda que només serviria per evidenciar una profunda ignorància de les causes del problema.

En canvi, sí que és significatiu un tret del document: gairebé no es parla de Déu. A la síntesi de la fase diocesana hi ha pàgines i pàgines dedicades a cercar solucions per mantenir l’Església com a institució, però no es diu res de com viure, individualment i com a comunitat, com si Déu realment existís. Això no ens hauria de sorprendre perquè la realitat d’avui és que la gent ha après a viure sense Déu i a donar satisfacció a les seves ànsies de transcendir a través d’espiritualitats atees com la meditació, el mindfulness o altres disciplines que es poden trobar al mercat. El que sí que és nou és que fins i tot els catòlics tenguem més bo de fer parlar del papa o dels capellans que parlar del Creador. I aquest és un problema ben real.

La crisi de la religiositat no és eclesial. Ens agradi o no, l’Església, amb les seves entitats, mitjans de comunicació, escoles etc., té un pes social que supera amb escreix l’interès de la gent per la fe que suposadament predica. El gran oblidat és Déu, no l’Església, i la seva marxa no ha estat per la manca de capellans; simplement Déu ha deixat d’interessar.

I què passarà a la llarga amb l’Església? És difícil saber quin serà el futur del catolicisme, però no tenc gens clar que sigui dins aquesta Església que coneixem i que tant preocupa conservar. El que sí començ a entendre és que, igual que fa vint anys van tancar els videoclubs i van ser substituïts per locals de màquines escurabutxaques, ben aviat veurem una saturació de museus i espais culturals als pobles i barriades de les ciutats. I Déu, si algú encara es recorda d’ell, serà en un altre indret.

Joan Mesquida és doctor en Dret i llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració