Les sirenes no existeixen

Començo amb un disclaimer : les sirenes són éssers mitològics. No existeixen. Això que dic és una obvietat? Pel que sembla, no. Aquesta setmana, una vegada més, les xarxes s’han vist revolucionades per la polèmica generada després de l’estrena del tràiler de la pel·lícula The little mermaid, que es podrà veure a partir del primer semestre del 2023. El motiu? La protagonista és Halle Bailey, una actriu negra.

Segueixo amb estupor el soroll al voltant d’aquest assumpte. Gent que diu que aquest càsting li arruïna els records d’infància. Gent que diu que les sirenes no són negres. Gent que diu que la llegenda de les sirenes és danesa.

Començo per la nostàlgia d’aquella Ariel blanquíssima. Si una actriu negra arruïna els teus records d’infància, pots fer diverses coses: entendre que aquest record “arruïnat” per a tu serà un gran record per a milions de nenes; pots fer un pas enrere en els teus privilegis i pensar que milions de nenes de la teva generació vam créixer sense veure’ns mai a la pantalla. Finalment, també podries assumir que si un personatge mitològic representat per una actriu negra et genera tant de conflicte… potser el problema greu no és la pel·lícula.

Una sirena és un ésser meitat peix, meitat dona. En el cas dels grecs, era meitat dona i meitat ocell. I en alguns relats atàvics del continent africà la forma varia. Per exemple, hi ha Mami Wata, esperit de les aigües que podia prendre diverses formes físiques, i Jengu, a qui se’l representa com a meitat dona, meitat peix. En ambdós casos, com podeu imaginar, es tractava de dones negres.

Però encara que la mitologia afro no tingués figures similars, torno a l’obvietat: la sireneta és un ésser mitològic. És a dir, del relat popular antic se’n va construir una representació. Aquesta, com passa sempre, obeeix al model estructural a què pertany. M’explico: en una societat que durant segles sosté un cànon de bellesa patriarcal i racista, aquell ésser d’extrema bellesa només podia tenir la forma física validada: blanca, molt blanca.

I compte, que no hem obert el meló de per què la malvada de la història és grassa, ni del fons de la història i la seva heteronormativitat, ni de la validació d’un relat romàntic tòxic: una quasi nena lliura la veu per tal d’estar-se amb el seu estimat. I ja ni parlem de l’accent ridiculitzant del Carib del cranc Sebastià. Aquests punts, per anomenar-ne alguns, serien dignes de revisió… però no demanarem salts quàntics en el relat Disney.

Som, en tot cas, davant d’un acte simbòlic important: la bellesa no s’allotja només en una pell blanca. Un ésser mitològic bell ja no és la pèl-roja blanquíssima que era fa segles. Tot i que sembla, a jutjar per les manifestacions racistes en xarxes, que els segles passen als calendaris però no a les ments.

Per què canviar el que estava bé?

Poso un exemple. Al Polzet original hi ha una decapitació massiva de diverses nenes que dormen. El relat estava “bé”. Durant molt de temps es va explicar així. En algun moment, però, algú va decidir que aquesta construcció del relat no era adequada per al públic infantil. És a dir, es va canviar un element de la ficció per afavorir l’aprenentatge que es desprèn d’un conte infantil. Allò que “està bé” ha de ser revisat a mesura que avancem en la nostra capacitat analítica, si volem anar cap a una societat més justa, equitativa i conscient de la seva diversitat.

Per a mostra, i com a resposta a les arrencades racistes, aquesta setmana han sortit múltiples vídeos de nenes mirant el tràiler de la pel·lícula. Les seves reaccions demostren la importància de la representativitat: de sobte miren una pel·lícula que els diu “existeixes”. No és poca cosa.

Però l’efecte no és només sobre les nenes negres, sinó sobre el conjunt de la societat. Els nens i nenes que veuran la pel·lícula veuran el món tal com és: un gresol on la diversitat ètnica existeix i ha de ser present en totes les àrees humanes. Ja els parlarem de gordofòbia, heteronormativitat i el relat de l’amor romàntic. Però per ara deixeu-nos celebrar el triomf parcial de dir als nens i nenes que existim i que el món mitològic ens acull, també a les no blanques i no pèl-roges.

Acabo referint-me al terme que més m’ha sorprès. Hi ha qui ha dit que aquest assumpte és una inclusió forçada. La inclusió no pot ser forçada perquè existeix, facis el que facis. La inclusió és aquí encara que la ignoris. La inclusió ni tan sols hauria de debatre’s perquè els agents socials existim, i punt. Si realment volem parlar d’una cosa forçada, imposada, perniciosa i greu… parlem del passat esclavista. Perquè sí, forçat va ser l’esclavatge, que segueix tenint uns tentacles més llargs i potents que els d’Úrsula. I aquests, malauradament, no són una llegenda.