Síria, Espanya, genocidis
Es calcula que Bashar al-Assad, president dictador de Síria des de juliol de l'any 2000 fins al passat dia 8 del mes en curs, és responsable de la mort de 600.000 persones, víctimes de la guerra civil desfermada pel seu règim, sense comptar les desenes de milers de torturats i represaliats i els milions de refugiats i desplaçats. Ha superat de llarg les marques macabres del seu pare, que també va governar Síria com a dictador els trenta anys anteriors, entre 1971 i 2000. Al-Assad pare és recordat sobretot per la massacre de Hama, ciutat que va arrasar amb l'objectiu de sufocar una revolta dels Germans Musulmans. En l'operació armada va morir un nombre de persones que ha quedat indeterminat: entre les 10.000 i les 30.000 víctimes.
Els sirians han viscut un total de 53 anys sota la tirania dels Al-Assad, una calamitat no tan difícil d'imaginar per als súbdits del Regne d'Espanya, que en van passar gairebé quaranta sota la dictadura del general Franco. Els càlculs sobre les víctimes del franquisme oscil·len entre les 130.000 i les 145.000 persones, tot i que és difícil concretar el nombre perquè durant la guerra els registres civils van estar aturats i la majoria d'execucions van ser extrajudicials. Sí que se sap que més de 40.000 persones van ser executades pel franquisme en temps de pau, i que Franco signava més de 10 sentències de mort diàries durant els primers 10 anys de govern (en va continuar signant fins al final). Són dades que va bé de recordar, davant d'aquells que encara insisteixen a presentar el franquisme com una espècie de dictadura de baixa intensitat.
Bashar al-Assad va accedir al poder una mica per atzar, perquè el fill primogènit de Hafez al-Assad, el seu germà gran Bassel, havia mort sis anys abans en un accident de trànsit. Bashar al-Assad havia estudiat oftalmologia a Londres, i tal vegada això va contribuir a crear la il·lusió que l'aleshores jove Al-Assad seria un líder de mirada oberta, que conduiria Síria cap a una transició democràtica. El balanç ha estat un tsunami de sang, del qual ara tot just se'n comencen a conèixer detalls: les fosses comunes estibades de cadàvers anònims, previsiblement repartides per tot Síria, constitueixen el llegat de la dinastia Al-Assad als seus conciutadans. També el captagon, la droga sintètica produïda a escala industrial pel règim de Bashar al-Assad, que es finançava amb el narcotràfic, amb uns efectes devastadors entre el ja prou devastat jovent sirià.
Fa mesos que hi ha un estrany debat sobre si el que perpetra el govern de Netanyahu i els seus socis d'ultradreta integrista a Palestina és o no és un genocidi: dic “estrany” perquè, òbviament, es tracta d'un genocidi. També ho ha estat la sòrdida col·lecció de crims monstruosos perpetrats per Baixar al-Assad i els seus sequaços durant tretze anys de guerra civil. Comparables, per la seva atrocitat, als que van cometre Franco i el seu règim durant la guerra i la dictadura. Com succeeix ara entre nosaltres, d'aquí a un temps, a Síria, hi haurà també nostàlgics dels Al-Assad i de la seva infàmia.