Sis idees constructives sobre l’Hermitage

1. El dilema del Port amb el seu solar davant de l’Hotel Vela, conegut pel culebró de l’Hermitage, és com fer que un cul de sac al final de la platja de Sant Sebastià esdevingui un lloc transitat i molt actiu. L’oportunitat de col·locar-hi un equipament de grans dimensions podria regenerar, de pas, el Moll d’Espanya, on es van pansint el Maremagnum i el pobre Imax (li cau, literalment, la pell a tires). Revitalitzar aquest solar és una oportunitat que s’ha de reforçar amb el perllongament de la rambla de Mar fins a la Torre del Rellotge i el Moll dels Pescadors per, a la vegada, descongestionar els carrers de la Barceloneta.

2. Ciutats d’arreu del món s’enfronten a situacions semblants, però s’acostuma a resoldre a l’inrevés. No es fa el projecte a mida dels inversors, sinó que les ciutats escriuen què hi volen, i obren concursos de projectes amb més o menys incentius segons la viabilitat d’atreure-hi inversions. Potser el que cal és escriure què voldria Barcelona per a un lloc tan singular: programa, usos, inversió i veure quines propostes solvents s’arrisquen a ocupar el lloc, complint amb els requeriments de la ciutat. Sembla inaudit que, després de tot aquest temps, ningú no s’hagi aventurat a explicitar quina proposta aportaria realment valor a la ciutat de Barcelona. A mi se m’acudeixen coses com: un edifici amb una planta baixa realment pública i un gran mirador cap a l’avinguda Paral·lel i Montjuïc, d'una banda, i cap a la Meridiana i la Ciutadella, de l’altra. Un edifici ple de terrasses i obertures, on no s’hi hagi de fer mai una llarga cua, i amb una arquitectura singular que dialogui amb les naus i les instal·lacions marítimes del port. Un programa cultural orientat al públic local, perquè l’Hotel Vela, els iots i la restauració de l’entorn ja atenen la demanda dels turistes globals. Però orientat al públic local no està renyit amb ser un programa exigent, ben comissariat i amb un prestigi internacional. Un lloc que esdevingui emblemàtic per la Mercè, per Sant Joan, per les festes del Corpus o per Cap d’Any, perquè no hi ha tantes oportunitats de celebrar festes barcelonines enmig del mar. I aquest edifici estarà literalment envoltat d’aigua. Un edifici que pot ser icònic si té un bon projecte; no un edifici que porti el nom d’un arquitecte icònic. Ja som tots grandets i el segell de l’artista de torn en realitat fa més angúnia que altra cosa. La proposta de Toyo Ito per a l’Hermitage podria ser a Hamburg, a Marsella o al Carib, i té una escala equivocada.

3. Jordi Amat ha estat probablement el més informatiu dels cronistes, situant la promoció de l’Hermitage a l’entorn de l’empresa russa petroliera Lukoil, a qui caldria imposar una clàusula de rescissió del contracte en cas de fallida del projecte, com sembla que ha passat a Amsterdam, a causa de la pandèmia.

4. L’oportunitat de vincular el Liceu al projecte no es pot desestimar. La música té una potència que les pinacoteques no tenen, i és que els concerts mouen molts instrumentistes. Entren i surten. Afinen. S’estableix un vincle entre l’espectador i l’orquestra. I això els quadres no ho tenen. A més, les òperes, els recitals o els concerts concentren molta gent a una hora determinada, i això sol és un espectacle magnífic de veure. Els nervis de no fer tard. La litúrgia de lliurar els tiquets al controlador. Vestir-se bé per sortir de casa. Fer silenci enmig d’una ciutat bulliciosa. Respirar amb les frases musicals i aplaudir més fort que els altres. El programa del Liceu al Port crearà moments àlgids de públic i escenes nocturnes meravelloses quan la gent surti del concert i enfili per la Rambla. De sobte, caldrà pensar en els atris i els vestíbuls, en les terrasses i els cafès, i en un edifici que s’obri i aculli les riuades de persones. Penseu en el Royal Festival Hall al Southbank de Londres, tan delicadament rehabilitat pels arquitectes Allies and Morrison.

5. El reconeixement de la valentia del Port de proposar-hi una activitat. A les nostres latituds tothom critica i fiscalitza, però el Port ha fet el que havia de fer: insistir, posar propostes sobre la taula, animar els inversors i buscar-los socis locals excel·lents. Tant de bo haguessin transcendit altres opcions amb capacitat d’invertir-hi! La manca d’alternatives és un indicador que ningú no gosa fer propostes.

6. Per últim, sempre queda l’alternativa de pagar-ho tot amb diners públics i ocupar l’edifici amb organismes ja coneguts, que no generen cap rebuig, i que segur que seran usuaris privilegiats de les vistes. Però aquest és l’últim recurs, perquè els diners que valdrà un equipament cultural d’aquest ordre, si han de ser públics, millor que vagin a algun districte perifèric que no tingui Liceu, ni MNAC, ni CCCB, ni tantes universitats.

Maria Sisternas és arquitecta i consultora