Som sis milions (sense restriccions d’aigua)
Els sis milions de persones que vivim en els més de 200 municipis que depenen dels embassaments del Ter i del Llobregat ja no estem en estat d’alerta per sequera sinó de prealerta. Ha plogut tant que s’han acabat les restriccions.
Poques imatges han estat tan desoladores com la de l’església de Sant Romà de Sau al descobert. La broma ha durat quatre anys i mig, i en un algun moment més d’un ha pensat que mai més tornaríem a veure el pantà ple (de fet, encara li falta, perquè està al 73%). I l’agulla desplomada dels embassaments a la méteo de TV3 ha estat un element simbòlic informatiu que, sense paraules, ha aconseguit un efecte psicològic sensibilitzador més gran que el de cent rodes de premsa del Govern.
Desitjo que aquest episodi ens hagi marcat per sempre i que no donem l’aigua per descomptada. En el consum domèstic sembla que serà així, perquè en general la gent és responsable. Personalment, no penso desar la galleda del lavabo ni abandonar el costum d’aprofitar l’aigua de la dutxa per fer descàrregues al vàter, que són gestos de Capità Enciam però permeten donar un cop de mà. ¿Els ajuntaments faran el mateix quan reguin els carrers? ¿Destinaran recursos i tindran voluntat política per segellar les fuites a les canonades? ¿Es reaprofitarà l’aigua de les fonts ornamentals? Igual que hi ha línies d’ajuda per a les plaques solars, ¿es pot impulsar l’aprofitament d’aigües pluvials per a rec domèstic? Perquè si d’alguna cosa ha servit aquest episodi de sequera és per entendre que en tornaran a venir més i que no podem malbaratar cap gota d’aigua perquè, per més que les dessaladores siguin un pal·liatiu, l’aigua sí que cau del cel.
