Com Sísif

PalmaViure és empènyer una roca pesada fins al cim, i veure-la caure una vegada i una altra. Camus s’apropa a l’absurd de la condició humana a través del mite de Sísif, però l’absurd no és el mateix que la desesperació. Mèlich, seguint aquesta estela, ens diu que “existim a batzegades”. No podem viure a recer de les inclemències, l’estiu s’apaga amb cada pèrdua, amb cada ruptura, amb cada desencís. Els moments lluminosos es desfan com petjades a vorera de mar. Vivim en un món que l’atzar (i la maldat) omple de dolor, d’indiferència, de patiment excessiu. És heroic oblidar la nostra condició vulnerable.

La filosofia, la religió, la ciència, des de llocs diversos, han intentat cercar, inventar, descobrir el sentit que ens permeti comprendre la tragèdia, habitar-la, però potser té raó Mèlich en dir que la vida és una història que no significa res. Som cossos ferits, i fem ferides als altres, de vegades sense voler. Les ferides no només fan mal les nits d’insomni, sinó enmig de les clarianes, quan sembla que han desaparegut i bateguen per avisar-nos que estan escrites al cos, inesborrables. Estam marcats per absències, per enyors, per desencerts, que fan acte de presència a desgrat nostre. La memòria ferotge de tot el que no ha pogut ser, de tot el que no hauria d’haver esdevingut. Les formes per protegir-nos del dolor són exigents i senzilles, ser emparats per una mirada amable, ser acaronats per unes mans tèbies.

I és perquè som vulnerables que necessitam l’ètica, establir relacions ètiques amb els altres, amics i estranys. Una ètica que no pot teixir-se des de la incondicionalitat dels imperatius categòrics, sinó des del perdó, des del consol, des de la compassió. Som provisionals, ens sacsegen l’instant i els noms propis. Ser ètic vol dir “ser-hi”, per viure en comú les ventades que fan tremolar l’edifici del viure. Per donar la mà ferma que no esborrarà la ferida, però la farà més suportable.

El drama de la finitud

Així, els nostres cossos vulnerables no poden existir sense l’ètica, que s’haurà d’entendre com la cura de si i dels altres. Em fan una por immensa el patiment i la finitud, com un oceà salvatge sempre a punt per enfonsar-me la barca. Com podem fer-nos càrrec de la nostra vulnerabilitat i de la vulnerabilitat de la gent que estimam, com podem estar a l’altura del seu dolor? Només vivim una vegada, sense possibilitat de refer el camí, i esborrar és més difícil que deixar petjada. Aquest és el drama de la finitud, aprendre a viure amb la voluntat d’eternitat de què parlava Nietzsche, sabent que res no perdura més enllà d’aquest assaig. No és fàcil acceptar que sortim a l’escenari sense guió, sense baranes, amb el cos descobert.

En pensar en Camus, en l’absurd, en Mèlich i la crida a tenir cura de la vulnerabilitat, record el poema de Margarit. Diu que, com Sísif, ell no coneix la seva roca, només la puja al més alt i la veu caure fins a baix de tot. La torna a buscar, és pesada, fins i tot aspra, però l’escalfa entre els seus braços, podríem dir que l’acarona, mentre la puja al més alt. Com una (in)felicitat estranya, ens diu, mescla de despropòsit i perseverança, enmig d’un horitzó de finitud. Ara bé, troba que encara seria més cruel no haver trobat cap roca per pujar, així, inútilment, per amor, al més alt.

Record també el poema de Riechmann, que diu més o menys això: amiga, ajuda’m a travessar la nit, aquesta nit ferida ens suplica que l’abracem, la nit que va ser un refugi ara és un incendi, i no ens salva el miracle sinó l’escolta. Amor, ajuda’m a travessar la nit, de tu només en prenc el temps (teu) per ajudar-me a travessar la nit.

Abraçam la roca, no podem abastar el sentit de la càrrega, però l’amaram de poesia i d’amor, perquè tenim la consigna d’estimar la vida, malgrat tot.