El sistema educatiu i una nena
De matí, una mare i una nena van de camí a l’escola. Som a Barcelona i el carrer és ple d’adults que acompanyen menors. Les segueixo, me les miro, com ens devien mirar a nosaltres, a mi i a la meva menor, d’altres que ja havien fet aquest camí. La nena va polidíssima, d’aquell polit de criatura que encara no és autònoma per vestir-se (ni per triar la roba) o pentinar-se (ni per triar el pentinat). Trenes tibants, combinació de roba perfecta, ben planxada, una mica massa d’aparador, ja ens entenem. La manera de parlar que tenen ara mare i filla penso que mai tornarà a existir per una raó: un dia, el cap de la nena no estarà més avall que el cap de la mare. Estarà al costat o més amunt. Un dia, la nena ja no podrà ser agafada a coll. Això ho canviarà tot. Segur que la mare s’ha imaginat aquest dia en què totes dues enraonin, per exemple, prenent un gelat en una cafeteria “cuqui”. Quan siguin a la cafeteria “cuqui” el que farà és explicar-li coses de quan era petita.
Les escolto. La nena li explica coses de l’escola. “Els de P-3 són els dofins i els estels”, li diu, i somric, entenent que a l’escola hi ha dues línies. I la mare fa que sí, tot i que, esclar, ja ho sap. “I després els de P-4 són els cavallets de mar i els planetes”, fa. Penso que “cavallets de mar” està bé per dibuixar, però que costarà de dir. La mare fingeix interès, aquell interès que es fingeix amb els cadells. “Ah! Mira!”, exclama. I potser perquè no se’n recorda o potser per veure si la nena ho sap, pregunta: “I els de primer?”
La nena s’atura enmig del carrer. Amb el posat seriós de qui està a punt de fer una revelació de la màxima importància, mou el cap d’un cantó a l’altre i exclama: “No, mama. Els de primer no són petits, ja són grans. A primer ja no ho fan, això. A primer ja són normals”.
