Analista sociolaboral"La dificultat no rau en les noves idees, sinó a fugir de les velles". Aquesta frase resumeix a la perfecció, al meu entendre, un excel·lent marc mental per analitzar les dades que l'Enquesta de Població Activa (EPA) del tercer trimestre del 2017 ens ha proporcionat, i, alhora, per reflexionar de tot plegat una mica més enllà de conjuntures. Val a dir que l'EPA és, encara que amb imperfeccions, el millor instrument estadístic per analitzar el tarannà de l'anomenat mercat de treball. No queda més remei que posar èmfasi en aquesta obvietat, car en aquestes contrades se sol donar la mateixa credibilitat a uns registres administratius, dissenyats per a objectius diferents dels estadístics –atur registrat o afiliacions a la Seguretat Social, a tall d'exemple–, que a les estimacions d'aquesta enquesta que, a més de tenir tots els requisits tècnics, forma part d'EUROSTAT, és a dir, de l'oficina estadística de la UE.
Sobre la inadequació per a les anàlisis serioses d'aquests registres administratius cal recordar, també a tall d'exemple, que, en la pràctica totalitat dels estats membres de l'OCDE, el fet que creixi el nombre de persones inscrites en les oficines públiques d'ocupació –a casa nostra el SOIB– és considerat un símptoma de bona salut del mercat laboral. Per què? Doncs perquè significa que hi ha més gent que, posem per cas, vol participar en accions formatives al llarg de la seva vida laboral, desitja una mobilitat laboral i/o geogràfica o una modificació de la seva jornada laboral –l'ocupació a temps parcial desitjada existeix en mercats laborals que veritablement funcionen com cal–. Un altre exemple que resulta esclaridor: el més o menys recent moviment a l'alça del nombre d'afiliacions –no de persones afiliades– a la Seguretat Social a les Illes Balears, i arreu del Regne d'Espanya, s'ha produït en paral·lel a l'escurament de la guardiola de les pensions. Millorar la utilització d'indicadors laborals és, idò, una d'aquestes noves idees que tenen la dificultat de fugir de les velles.
Però anem per feines per a complir el compromís amb l'ARA Balears, que és comentar les dades que es van fer públiques dijous passat. Recordem, d'entrada, que el trimestre estiuenc és especialment interessant per a una anàlisi de fons del mercat laboral illenc perquè, en un model econòmic tan estacional com el d'aquestes illes, és quan l'activitat econòmica i laboral està al màxim. De fet, en els mesos de juliol, agost i setembre s'aconsegueixen, any rere any, alguns dels màxims registres laborals quantitatius.
Enguany no ha estat una excepció, i la població activa –la que, classificada com a ocupada o aturada, vol i està en condicions d'incorporar-se a l'activitat laboral– aconsegueix la xifra de 645.500 persones, que, amb alguns alts i baixos de poca importància, segueix la senda de creixement que no es va veure interrompuda per l'inici de la crisi laboral de la Gran Recessió. No obstant això, com que el context és de creixement de la població major de 16 anys –gairebé un 1,5% més que l'any passat–, això no es reflecteix a la taxa d'activitat, que, amb un 67,35%, és la més baixa dels últims sis trimestres estiuencs. Aquesta dada, és a dir el percentatge de població activa en relació amb el total de les persones en edat de treballar, és rellevant perquè és l'indicador amb el qual millor es copsa el dinamisme i/o atractiu laboral de la societat. En qualsevol cas, la població ocupada, amb un total de 585.800 persones, registra un rècord en la sèrie històrica del tercer trimestre de l'EPA, però, sobretot, cal dir que una taxa d'ocupació –el percentatge de la població activa amb ocupació– del 61,12% és la més alta d'aquests últims anys, però és inferior a la que teníem abans de la crisi –el 2007 era del 63,12%–. Per tant, i a pesar que en aquest tercer trimestre es registra un rècord de població assalariada –473.900 persones–, convindria no bravejar tant que ja estam, quantitativament, millor que abans de la Gran Recessió. O, per ventura, es pot manifestar satisfacció de tenir, en ple estiu, una població aturada de 59.700 persones i una taxa d'atur del 9,25%, que és, per cert, gairebé el doble de la que teníem abans de l'inici de la crisi-estafa –4,64% en el tercer trimestre del 2007.
En qualsevol cas, a aquestes altures de la postrecessió econòmica, però mantenint-se les polítiques de devaluació salarial, i la degradació del factor treball, convindria fugir de les velles idees de mantenir el focus en els aspectes quantitatius i posar-lo –i intensificar-lo– sobre els trets qualitatius. La pregunta clau ara mateix és la següent: com va el procés de precarització laboral ideat a partir de la Reforma Laboral del 2012?
En els mesos estiuencs –en ple hedonisme, o en un lamentable estat etílic dels i les turistes– és, també, quan millor es visualitzen les precarietats del nostre mercat laboral. Vet aquí alguns exemples: 1. L'estimació de l'INE ens diu que les persones ocupades a temps parcial són ja 66.900. Són més que en el mateix període de l'any anterior i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. 2. Entorn del 30% de la població ocupada més susceptible de precarietat legal –els casos d'explotació laboral són figues d'un altre paner–, és a dir, tres de cada deu persones ocupades, hi estan en les categories de "treballadors/es per compte d'altri", "empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent" o com a persones que "ajuden en l'empresa o en el negoci familiar". 3. La temporalitat de la gent assalariada no deixa de créixer i ja afecta un total de 151.100 persones –el 31,9% del total, un 1,5% més que l'estiu passat–. 4. Malgrat l'"èxit turístic sense límit", més del 39% de la població aturada ho és de llarga durada –més d'un any en situació d'atur–, un 4% de les llars illenques tenen a tots els seus membres en atur i, per acabar d'arrodonir-ho, el 74% de les persones en atur no cobren cap prestació.
Tot plegat, em sembla que dibuixa una nova geografia laboral de les desigualtats que, al meu entendre, converteix en estantissa la idea de "prosperitat compartida". Sospit que les noves idees haurien d'anar orientades a esbrinar un horitzó de prosperitat sense precarietats (laboral, social i vital). Dit això, no puc acabar sense aclarir que la frase amb la qual he iniciat aquest article –i ha recorregut les reflexions que en ell he intentat compartir amb els lectors i lectores– no és d'algú radical o antisistema, ans al contrari, la va escriure una persona tan d'"ordre" com John Maynard Keynes.