Quan jo era bastant jove i bastant indocumentat, diguem que cap als catorze o quinze, sabia que en una casa no gaire llunyana del xalet familiar d’estiueig al Morer Vermell, a Alcúdia, hi havia viscut un capitost important dels nazis. No era un qualsevol: el caràcter intrèpid d’Otto Skorzeny, 'Cara tallada', en va fer un dels oficials més valorats per Adolf Hitler. La seva operació de rescat de Benito Mussolini, arrestat el setembre de 1943 en un cim dels Apenins, li va conferir una aura de llegenda. Acabada la guerra, a Skorzeny li va pertocar l’etiqueta de ser “l’home més perillós d’Europa”, cosa que no li va impedir trobar, com a altres nazis, un còmode refugi a l’Espanya franquista. La seva estada a Alcúdia va deixar poques traces, però sabem que no va dur, ni prop fer-hi, una vida tranquil·la i reclosa. Fa no res, unes sorprenents revelacions del diari israelià 'Haaretz' encara donaven un tomb a la imatge que en tenim: durant els anys 60 va participar, com a agent del Mossad, en l’eliminació d’antics nazis que treballaven per a Egipte. Una figura d’aquelles que estam temptats de titllar de “fascinants”: qui l’hi vulgui dir, que no oblidi que va ser un criminal de guerra.
Acab de retrobar Otto Skorzeny a la novel·la 'Crui. Els portadors de la torxa', de Joan Buades. No n’és el protagonista, un paper que correspon a personatges nascuts de la capacitat fabuladora del novel·lista. Sí que és, però, un secundari d'importància singular: potser no per al desenvolupament de la trama, però sí per al sentit que el lector hi ha d'anar descobrint. Joan Buades fa ficció sobre qüestions que fa anys que són objecte del seu interès com a investigador. En surt una novel·la profusament documentada, cosa que no és nova en l'autor, i alhora dotada d'un tremp narratiu que sí que és una magnífica sorpresa. Parla dels lligams entre el boom turístic, les elits franquistes, els forats negres de les finances internacionals, els misteris de l'ànima humana i les ombres més fosques de la història d'Europa, en tres-centes planes que es llegeixen amb aquella força que ens fa anar empassant capítols d'una història: saber què passarà després o més aviat, en aquest cas, què es revelarà després.