La 'sobirania CEO' que mou el món

Ja fa més de 12 anys (agost del 2012), el premi Nobel Paul Krugman escrivia al NYT un article titulat “Un país no és una empresa”. En un context pretrumpista, en ple govern del progressista Barack Obama, Krugman apuntava el seu propi titular: “[…] i sens dubte no és una empresa de capital risc”. Es referia al candidat republicà Mitt Romney, qui, amb un tarannà molt diferent, s’avançava com a antic CEO de la companyia Bain & Company al model que Trump sublimaria quatre anys després a les eleccions del 2016: proposar-se, com a exitós home d’empresa, com a solució als mals de l’estat. Ni Musk és una figura nova ni els Estats Units en són el model pioner.

Si retrocedim més en la història entendrem millor aquesta febre postmoderna per autoproclamar-se CEO de les nacions que inunda les nostres vides. En una conversa durant una gravació feta l'any 2017, encara estupefactes amb el recentment elegit Trump, la pensadora Wendy Brown –autora d’obres que ens poden ajudar, com Walled States, Waning Sovereignty [Estats emmurallats, sobirania minvant] (Zone Books, 2010) o El pueblo sin atributos: La secreta revolución del neoliberalismo (Malpaso, 2016)– ens recordava que l’any 2001, just en guanyar les eleccions nacionals a Tailàndia, el magnat Thaksin Shinawatra es va definir a si mateix com el “primer ministre CEO” necessari per al país. Es tractava d’un multimilionari de les telecomunicacions, també director executiu de les seves pròpies empreses, al control d’un país. Els sona? 

Però després de cinc anys (2001-2006) d’un govern farcit de polítiques populistes per satisfer sectors empobrits i mesures clarament neoliberals, Shinawatra s’acabaria exiliant acusat de l’abús de poder i del conflicte d’interessos, del menyspreu als drets humans i de fer la seva en la particular guerra contra les drogues. Malauradament, només un cop d’estat el va poder enderrocar. Tot ressona avui dia, del nord (Trump) al centre d’Amèrica (Nayib Bukele).

Què diferencia un CEO d’un president governamental? La capacitat de fer el que li roti, fonamentalment, perquè per a això se’l contracta. El deure’s a una junta o directament als clients és el que duu tots aquests plutòcrates digitals a usar el llenguatge de l’empresa, perquè simplement consideren el ciutadà com un client. L’analogia és juganera i funciona. Només cal veure els discursos reiterats al voltant de l’eficiència i la desregulació que ens envolten; són Ayuso a Madrid, Vox al Congrés i la música de figures neoliberals en molts espectres ideològics.

Però és una analogia falsa. Els estats no competeixen econòmicament entre ells, com les empreses, sinó que comercien, com podem veure amb les polítiques anti i pro-TikTok als EUA. Però sobretot perquè, com ja hem dit, aquests personatges comparteixen trets que els allunyen del treballador altament qualificat que és el CEO; són egocèntrics, narcisistes i només pensen en si mateixos. No es deuen a res ni a ningú. 

Per això les emocions, els gestos i els tons ens diuen molt d’aquestes figures que les convencions del màrqueting s’encarreguen d’amagar. Quan Musk alça el braç de forma impulsiva a la manera dels nazis, o quan Trump denigra el president sortint en presència seva (Biden), o quan tots dos fantasien amb la conquesta de l’espai o la reconquesta de la Terra, el que fan és traspassar les formes de la dictadura il·liberal –l’excitació de les masses, la deshumanització del rival o l’expansionisme il·legal– al món de les democràcies constitucionals. 

Carl Schmitt, el pensador conservador que va descriure la dictadura com el règim més eficient políticament, ens recorda a Teologia política que tot depèn de la capacitat del líder de decidir sobre l’estat d’excepció. És a dir, és només sobirà qui pot canviar les regles d’un dia per l’altre transcendint l’estat de dret (com al dia zero del mandat de Trump 2.0, en què va decretar amnisties a tort i dret i reinstaurar una eina digital prohibida pels tribunals) i pretenent variar les geopolítiques del món (“el nomos de la terra”, que deia Schmitt), com promet fer l’expansionista Trump. 

No sabem si som en un temps excepcional, però sí davant la fi del joc maquiavèl·lic governat per petits prínceps de l’elit elegits per democràcies funcionals però insuficients. La tendència evident és un ciutadà que assumeix la pèrdua de sobirania popular i, per tant, s’entrega a un nou Leviatan dirigit per déus mortals que, de forma autoritària, apliquin les seves “polítiques CEO”. I així, aquests nous monstres que es posen al centre dels debats, superen la sobirania nacional. És la renovada forma de sobirania individual –la sobirania CEO– que comença a dominar el nostre món.

Però aquests homes tan desreguladors cauen a la trampa de què ja ens va advertir l’autèntic ídol d’aquests homenots, el gran economista Friedrich Hayek: "La curiosa tasca de l'economia és demostrar als homes que poc que en saben realment del que s'imaginen que poden dissenyar". No hi ha cap home –ni tan sols cap CEO esdevingut polític com Trump, Musk o l'"enemic de l’estat" Zuckerberg– que pugui endevinar el camí i el destí de l’economia en un món cada dia més complex.