La sobirania de la quotidianitat

Musicòleg i professor del Conservatori SuperiorFa uns dies, en un article al setmanari 'El Temps', l'amic Antoni Trobat esmentava certs errors de l'independentisme català a l'hora d'imaginar la nació completa, i apuntava quelcom interessant que, tanmateix, tots sabem i exercim d'una manera o altra, conscientment o no: que Mallorca, Menorca, les Pitiüses, cada illa, és un país, un espai de comunitat i de potencial sobirania. La mar és doncs el nostre pont blau i la nostra primera i darrera frontera, el límit absolut de la cosmologia illenca, la mida de totes les coses que ens empodera socialment: Mallorca i fora Mallorca, així hem dividit el món durant segles els mallorquins.

Fa bé en Trobat d'obrir el debat sobre l'independentisme, especialment en un moment que, per bé o per mal, l'independentisme s'haurà de replantejar d'una manera o altra, i acaba l'article demanant "construir mallorquinisme, menorquinisme, valencianisme, eivissenquisme, formenterisme i catalanisme en clau sobiranista" i popular.

Construir sobiranisme era un dels reptes dels Acords pel Canvi sorgits després del cicle de lluites populars més gran que es recorda a les Balears, i que varen enviar el parafeixisme de José Ramón Bauzá a la paperera de la història. Ara ha fet dos anys, d'aquell gran dia. El record que tenc d'aquella nit és de festa, amb gent a la plaça de Bunyola cantant i ballant, brindant amb xampany, alguns fins i tot plorant d'alegria i emoció. Després, en cotxe cap a Can Alcover amb els amics, on MÉS celebrava uns resultats històrics –i pel camí, la picardia d’un tècnic d’IB3 Ràdio que, per tancar el programa especial electoral, va punxar… 'Alegria' d’Antònia Font–. Fou un vespre per recordar, la revetla d'uns anys que s'endevinaven, finalment, diferents, definitius, amb unes majories polítiques progressistes i sobiranistes mai vistes a les Illes; un cop de volant que canviàs el rumb de no només els quatre darrers anys, sinó també els 30 anteriors.

Dos anys després, i vists els resultats, ens vàrem equivocar, quan vàrem anar a votar? Això es demanava en Tomeu Martí, recentment. Na Lila Thomàs, històrica lluitadora com en Tomeu, li contestava que no, convençuda, en una resposta que, tanmateix, no passa d'enumerar els arguments de sempre amb les generalitats de sempre: "Crec que puc afirmar que no només s'ha desfet allò que va imposar el PP del Sr. Bauzà, també s'ha avançat en aspectes importants com la protecció del territori, l'atenció a les persones, la defensa de la nostra cultura i la llengua, no només des de l'acció del Govern, també des dels Consells de cada illa i dels ajuntaments governats per les esquerres", deia na Lila. Això està molt bé, però en concret no vol dir res.

Concreció és el que, a dos anys vista de les properes eleccions, esperam, en matèria territorial, cultural, lingüística, etc. Però la realitat és que, a part d'articles i declaracions més o manco afortunades, l'únic que s'ha concretat és la incapacitat dels Acords pel Canvi per aprofundir en el canvi de model i de polítiques que es demanava. I, tot i que seria injust negar els puntuals èxits i avanços en algunes matèries, el monòlit de sa Feixina encara està dret, el Parc Natural des Trenc estarà tacat per un incomprensible aparcament i anam per la tercera consellera de Cultura, i aquest estiu encara es mataran toros a Mallorca.

L’estiu, idò, tornarà a ser problemàtic, no només per als pobres bous. Un any més. Diumenge vèiem el desgavell de Cala Agulla, amb joves borratxos molestant els usuaris habituals. Fa unes setmanes era Cala Màrmols, i ja fa temps que passa el mateix a Cala Varques, Cala Magraner o es Caló des Moro. Formentor o sa Calobra s'han convertit senzillament en inaccessibles, i Cala Deià és ja una cala saturada, com es Trenc. La Serra s'ha convertit en una espècie de gran àrea recreativa amb gent despistada passant per tot i dormint arreu, sense mirar prim. Tot això, mentre Palma es buida de palmesans i s'omple de turistes i especuladors, les botigues del barri tanquen i es transformen en franquícies horribles de gelats italians –vos heu fixat que n’hi ha pertot?–. Els mallorquins ja no som ni figurants a ca nostra: és que directament feim nosa pel 'carpe-diem-i-caga-per-on-vulguis' que és l'oferta del tot inclòs que els europeus compren al seu país d'origen per venir aquí. I no parlem d'Eivissa…

Fa dos anys, repetim, que sabíem que això passaria. En els Acords pel Canvi, MÉS va assumir l'àrea de Turisme –també la de Cultura, ai!–, amb la idea, crèiem molts, que seria l'oportunitat de demostrar que l'esquerra sobiranista tenia un model turístic propi, que és tant com dir un model de país diferent, propi, autocentrat. Que seria una manera de fer país a la manera que apuntava en Toni Trobat, en clau sobiranista i popular.

El nou model encara no l'hem vist, però constatam que, com a mallorquins, estam cansats del vell, que ens expulsa de les nostres cases i les nostres cales, dels puigs i els camps; de la tranquil·litat de la nostra infantesa, dels nostres records i els que voldríem compartir amb els nostres fills com els nostres pares els varen compartir amb nosaltres. De llocs on ja no podem anar perquè els hem perdut sepultats per una allau d''instagramers' de 'selfi' i 'snobs' 'chill out' de 'xiringuito' de platja i naturisme 'cool'.

En una paraula, estam perdent potser l'únic espai de sobirania que encara no ens havien pres: la sobirania de la quotidianitat, del dia a dia, de fer allò que solíem fer, de la rutina d'allò normal que cohesiona i dóna seguretat a qualsevol societat.

Aquesta és, doncs, la feina d’aquests dos anys: recuperar i guanyar sobirania en clau popular, la de cada dia i diàriament, per no tornar-nos a equivocar d'aquí a dos anys. Que l'autonomisme no sigui més l'excusa que tapi les mancances, les limitacions i la incapacitat de construir un model de país diferent, nou. Lluny de les tares del vell que ens ofega.

Aquest estiu, per cert, ens ofegarà una mica més.