Aquesta setmana hi ha hagut diversos casos en què diferents col·lectius han expressat la seva protesta perquè el Govern balear no assumia les seves reivindicacions econòmiques. Han estat els treballadors de la sanitat pública, que reivindiquen que els paguin una part del complement de la carrera professional; els empleats d’IB3, que rebutgen que l’any 2016 els pressuposts de la ràdio i la televisió autonòmiques disminueixin uns quatre milions d’euros; finalment, Iñaki Aikart, un dels caps visibles de l’Assemblea de Docents, que ha recriminat a l’Executiu Armengol-Barceló –en un article publicat en aquest mateix diari– que volgués destinar un percentatge molt elevat del proper pressupost a pagar els interessos del deute als bancs i, en canvi, es desentengués de rectificar de manera immediata les conseqüències econòmiques negatives que produïren les retallades que el PP va imposar als ensenyants la legislatura passada.
Ben segur que les reclamacions dels tres col·lectius són raonables i, per això, és igualment raonable que siguin degudament plantejades al Govern. Per tant, en cap cas estic qüestionant la legitimitat d’aquestes peticions. Tanmateix, però, crec que totes elles tenen un punt feble. Quin és? Que converteixen el Govern balear en l’únic responsable que les seves demandes no siguin ateses. Aquesta posició, segons el meu parer, és incomprensible i injustificable. A hores d’ara ja no pot ser de rebut que un dirigent sindical, o el representant d’un col·lectiu, a l’hora de formular una reivindicació de base econòmica pugui exonerar l’administració estatal de tota responsabilitat i, en canvi, la doni en termes absoluts al Govern del Consolat de Mar. A veure si d’una vegada per totes començam a tenir interioritzada una idea: si l’Executiu illenc no pot atendre una gran quantitat de les peticions assenyades que li plantegen els col·lectius ciutadans o no pot afrontar la millora substancial dels equipaments i serveis públics que gestiona és perquè anualment les Balears són espoliades per l’estat espanyol per una quantia d’entre dos i tres mil milions d’euros. Per aquest fet tan injust i tan sagnant, aquella plataforma reivindicativa que no responsabilitzi l’Estat de la situació de precarietat de la nostra Hisenda autonòmica –i així succeeix en el cas que no s’assenyali quin és el paper de l’Estat, i si tot seguit no se’n fa una denúncia explícita– a mi personalment em sembla que no té una legitimitat plena, en alguns casos fins i tot em pot parèixer una actuació sospitosa o deshonesta. Estam parlant d’un estat espoliador que, a més a més, ha decidit per llei que les comunitats autònomes tendran la possibilitat de tenir un percentatge de dèficit que és molt inferior al que s’imposa a ell mateix o d’un estat que va traspassar a pa i aigua la gestió d’aquells serveis (educatius, sanitaris i socials) que per tot arreu són els principals generadors de demanda de recursos. I ara resultarà que és el bon al·lot de la pel·lícula i que, per tant, no cal que sigui criticat ni que se li exigeixi res de res.
La primera font de legitimació de qualsevol reivindicació de naturalesa econòmica que es pugui fer al Govern de les Balears hauria d’anar encapçalada amb una mena de preàmbul que servís per a fixar amb claredat i contundència una posició ben determinada. Més o menys aquest en podria ser el redactat:
1) Som plenament conscients que la capacitat pressupostària del Govern està fortament limitada a causa de la diferència que hi ha entre l’aportació fiscal anual que les Balears fan a l’Estat i la quantitat que aquest ens retorna.
2) Sabem que en l’àmbit mundial no hi ha cap altre cas d’un territori subestatal que tengui un dèficit de devers un 14% del PIB a causa del tractament fiscal que rep de l’Estat que l’inclou.
3) Comprenem que el drenatge anual d’uns dos mil cinc-cents o tres mil milions d’euros dificulta enormement la tasca de les administracions públiques balears i insulars a l’hora de proveir els serveis necessaris i a l’hora de disposar dels recursos humans i pressupostaris suficients per a gestionar-los amb eficiència i amb paràmetres de qualitat en benefici de la totalitat de la població.
4) Igualment sabem que la situació de dèficit fiscal permanent que el nostre país ha patit els darrers trenta anys ha tengut dues conseqüències del tot negatives i absolutament rebutjables: que les Balears hagin anat perdent posicions en el rànquing de l’àmbit de renda de les desset comunitats autònomes (del primer lloc hem passat al setè) i que disposin d’uns serveis i d’uns equipaments públics bàsics que compten per al seu funcionament amb uns recursos que són clarament inferiors als que tenen les comunitats autònomes que són beneficiàries, per intermediació de l’Estat, de les aportacions fiscals que cada any fan els ciutadans i les empreses balears.
5) Tenint en compte les circumstàncies abans esmentades, reprovam i denunciam públicament que el govern estatal perjudiqui i discrimini fiscalment els ciutadans illencs, molt especialment aquells que tenen una situació econòmica personal i familiar més precària.
6) En coherència amb els arguments anteriors, ens comprometem a donar suport a totes les accions polítiques que el Govern balear i els insulars promoguin per a posar fi de manera ràpida i definitiva a la situació d’espoli fiscal que pateix el nostre país pluriinsular.
7) Tot i això, plantejam les nostres reivindicacions a l’Executiu balear perquè li reconeixem la condició de ser l’instrument de govern que ha d’afrontar les actuacions polítiques que siguin necessàries per a solventar la situació professional o d’usuaris de serveis públics que com a ciutadans no ens mereixem.
Acabat el preàmbul, arribaria el moment d’exposar la taula reivindicativa que en cada ocasió el col·lectiu en qüestió hagués elaborat. Ja començaria a ser ben hora que apuntar directament i exclusivament el Govern balear tan sols fos un recurs d’aquells ciutadans o col·lectius que en realitat sobretot pretenen disparar contra el color polític d’un determinat govern i no contra el fet mateix de la insuficiència estructural de recursos que és l’ADN de l’Administració balear i insular. No facem com el PP o com el PSOE que tan sols es recorden del dèficit fiscal quan a Madrid governa el partit contrari. O com determinades organitzacions empresarials illenques que poden arribar a parèixer molt exigents quan a Madrid governa l’esquerra, però que acostumen a sortir de l’escenari quan passen a governar-hi els que, de manera inexplicable, consideren els seus. I en tot moment estic parlant del dèficit fiscal de bon de veres, d’un dèficit fiscal que en cap cas quedaria resolt si disminuís en un percentatge d’uns pocs punts o si fos compensat amb l’arribada d’algunes almoines, d’aquelles que de tant en tant deixa caure el govern madrileny de torn en un gest de teatralitat absolutament demagògica.