Sobre Alep, les esquerres i el dubte

M’havia dit a mi mateix, en encetar aquestes col·laboracions setmanals, que miraria de parlar essencialment del nostre país. Amb perspectiva oberta i una mirada tan global com fos possible, fugint de localismes però sense anar cap a allò internacional. Bàsicament perquè l’àmbit internacional –i internacionalista– és el meu àmbit de feina diari i, mig per canviar d’aires en aquestes columnes, mig perquè venia de gust fer modestes aportacions als debats i les quimeres nostrades, creia que no calia parlar del món.

Avui, però, Alep és un infern que ens ha esclatat a la cara. I voldria fer algunes notes desordenades. La guerra civil de Síria, cinc anys després de les revoltes populars d’arrel clarament emancipadora –amb protagonisme de joves i de dones–, sembla que ja està decidida. I l’està guanyant, s’ha de poder dir des d’on vinc, un dictador salvatge com Bashar al-Assad. Fa feredat veure com certa esquerra no para de lloar les glòries del suposat “campió antiimperialista” i “defensor d’una república laica” aliat amb la Rússia de Vladimir Putin i l’Iran fonamentalista xiïta. Per alguns sectors sembla, definitivament, que la Guerra Freda no va acabar el 1989. El binarisme triomfa. Em deia algú de la CUP que ha estat impossible trobar una posició de consens dins l’organització, ja que un sector, suposo que pensant que la URSS encara existeix, estava convençuda que Assad –un individu que ha massacrat els seus civils amb barrils farcits de dinamita– era l’equivalent d’un Mujica. Del trist paper, de vergonya aliena, del PCE i IU per ventura fóra millor no parlar-ne, quan intenten associar constantment tota l’oposició al gihadisme. La realitat, però, és la que és. La resistència a Assad ha mudat. Aquelles veus opositores que reclamaven justícia i llibertat als carrers el 2011 han estat esclafades pel règim aliat de Moscou i Teheran, i substituïdes per unes altres veus, opositores també, de caràcter majoritàriament islamista i amb el suport més que evident de l’Aràbia Saudita i els EUA. Tot plegat un cercle viciós que es retroalimenta i on Síria ha esdevingut un tauler d’escacs on s’enfronten saudites i iranians, que utilitzen les baixes passions de sunnites i xiïtes, per controlar la regió. No pot ser, tanmateix, i com diu el politòleg Jordi Bonet, que per la funció de Rússia com a veto player del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i pel fet que la Cort Penal Internacional no tingui jurisdicció sobre Síria, els crims d’Al-Assad quedin impunes.

Dit això, cada dia sóc més escèptic, cada cop dubto més. M’admira, i m’inquieta, la gent que ho té tot clar. Quelcom que no entra en contradicció en fer viva la màxima de Gramsci que viure, a la fi, és mullar-se, és embrutar-se de terra –que pot ser preciosa–, però també de merda. És prendre partit. Per això no deixa de semblar-me curiós que, dins les veus sensates antiassadistes –on, evidentment, no hi incloc el gruix dels mass media–, que a Catalunya i a les Espanyes es corresponen amb l’esquerra radical no dogmàtica articulada a prop d’intel·lectuals com Santiago Alba Rico, hi noti una certa ferum arabista. Una ferum de ressentiment amb el fet que el poble kurd a Síria hagi estat capaç d’organitzar al seu territori, la mítica Rojava, un autogovern democràtic on el feminisme, el pluralisme etnoreligiós i l’ecologisme –amb totes les contradiccions del món– són centrals. Mentre els kurds se’n sortien, els àrabs sirians sunnites, la majoria de la població de l’estat, malauradament no. Terrible... però... és legítim retreure a Barcelona tenir una massa crítica més musculada que Valladolid?

Ponderar és gairebé impossible, en un tema tan dolorós. Fa dies, a la meva estimada Sarajevo, ciutat màrtir, milers de bosníacs sortiren al carrer denunciant la massacre d’Alep. Ho feien amb un lògic sentiment de solidaritat islàmica i amb una presència notòria, a les concentracions, de banderes turques. Dol que solidaritzar-se amb els morts d’una urbs siriana destruïda per les bombes russes signifiqui brandar l’ensenya d’un estat que ha exterminat ciutats kurdes com Cirze i Amed i que reprimeix els seus moviments interns democràtics amb armament nord-americà. Vivim un món complex. Ens queda ser decents, ser crítics i recordar, a Washington i a Moscou, que després de Fallujah i Grozni va venir un terrorisme nihilista embogit. Que ho pensin els insensats que diuen que Alep és el Berlín de maig del 45.