després d’un temps en què es va arribar a intentar fer creure que la igualtat real entre homes i dones s’havia assolit del tot, o poc hi faltava, els últims anys el feminisme ha reviscolat amb una empenta imparable. L’èxit del 8 de març és tan sols un dels molts símptomes que indiquen la força que està agafant un moviment que reclama llibertat, igualtat i fraternitat, però per a tothom, no només per als homes.
La injusta sentència de la Manada va servir l’any passat per detonar amb indignació un moviment que ja estava agafant embranzida. Les protestes del 8-M de fa un any varen ser històriques, però no varen quedar en una espurna fugaç, sinó al contrari. Les dones han agafat el bou per les banyes i, amb les dades a la mà –que els donen la raó–, reivindiquen igualtat real. El feminisme no s’aturarà, hi és per vèncer.
En aquest camí, què ens queda als homes?Doncs molta feina per fer, però en segon terme. Hem d’abraçar el feminisme i això implica repensar-nos i començar a ser conscients de quan ens equivocam per tal de posar-hi remei. No podem fer veure que el feminisme no és cosa nostra, perquè hem estat i som els principals beneficiaris d’un sistema basat a subjugar les dones –el patriarcat– que encara funciona i que, amb privilegis, també ens oprimeix a nosaltres mateixos.
Més enllà dels discursos rancis de quatre nostàlgics, les reivindicacions que ahir es varen sentir pels carrers de Palma, Eivissa, Ciutadella, Maó i Sant Francesc cauen pel seu propi pes. Són de sentit comú, si el que es vol és una societat cada pic més justa. Negar-les, i negar el feminisme, tan sols és cercar la manera de perpetuar la injustícia.