Massa vegades el poder ha tingut la temptació de creure’s legitimat per intervenir en l’àmbit personal i, concretament, en l’àmbit afectivosexual i marcar, i fins i tot perseguir i condemnar, les identitats de gènere i les orientacions sexuals que es desvien de la norma –i del dogma– de l’heteropatriarcat, en què l’home mascle i heterosexual ha esdevingut un gènere i un a orientació sexual preeminent. I més ha costat encara que els estats s’impliquin en les polítiques d’integració i normalització de la vida de les persones LGTBI.
És cert que les coses han canviat, i estan canviant. No a tot arreu, i no pertot al mateix ritme. Avui encara hi ha set estats on les relacions homosexuals són condemnades amb pena de mort, i només a 25 països el matrimoni entre persones del mateix sexe és legal, que no vol dir igualitari. La transsexualitat també ha patit i pateix avui molta incomprensió i marginació. Sense anar més lluny, Rússia encara avui manté la prohibició de conduir vehicles als transsexuals i transvestits perquè es considera que tenen un trastorn mental que els fa més propensos a tenir accidents del trànsit. Tot és molt ridícul, però alhora és també, i des del punt de vista humanista, molt insuportable i molt intolerable. Sí, la tolerància té límits, i aquests límits els marca la dignitat humana.
Valgui a dir que els referents internacionals també avancen, però a ritme de formiga. L’any 2008 l’Assemblea General de Nacions Unides aprovà la Declaració sobre orientació sexual i identitat de gènere a partir de la qual s’ha de llegir i interpretar el text de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: “Reafirmem el principi de no discriminació, que exigeix que els drets humans s'apliquin per igual a tots els éssers humans, independentment de la seva orientació sexual o identitat de gènere”. I va ser l’any passat que l’Organització Mundial de la Salut va treure la transsexualitat de la llista de malalties mentals.
Al nostre entorn més proper també hi han passat coses. L’any 1977 es produïa a Barcelona la primera manifestació LGTBI de l’Estat, convocada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya. Un any després, a les Illes, es crea el Front d’Alliberament Gai de les Illes Balears, un antecedent del que avui és el moviment capdavanter en la lluita pels drets i llibertats de les persones LGTBI a l’arxipèlag balear i pitiús, Ben Amics. Però hauran de passar més de 40 anys perquè el Parlament de les Illes Balears, a iniciativa dels grups parlamentaris d’esquerres i amb l’impuls de les associacions Ben Amics i Chrysalis, aprovi la primera llei LGTBI a les Illes, que es dirà LLei 8/2016, de 30 de maig, per garantir els drets de lesbianes, gais, trans, bisexuals i intersexuals i per erradicar la LGTBIfòbia.
Així, idò, hem caminat, i caminem, disposats a no renunciar a res. I menys, a renunciar al que és el més humà de la humanitat: estimar –lliurement–, d’acord amb el sentiment de cada un. No renunciem a res, reclamem-ho tot. Després de 50 anys dels aldarulls i la repressió a Stownewall In, cada 28 de juny es rememora i se celebra com a dia de l’Orgull, la lluita pels drets humans de les persones LGTBI continua sent necessària.