Sobreviure a l’estiu... i més enllà

Al final, l’estiu 2024 haurà significat una gran victòria: per enèsim any consecutiu hem aconseguit arribar vius a final d’agost. Un èxit inexplicable. 

La sorpresa davant la inesperada continuïtat de l’artefacte es refereix a tot el planeta, clar, però és de justícia congratular-se específicament per Mallorca, una gota preeminent dins el gran oceà de la turistificació.

De vegades, però, cal relativitzar les dades alarmants. Llegim que les Balears registren 2,6 milions de passatgers estrangers el mes de juliol, la xifra més alta de tot l’Estat (un 23% del total). Els 9 milions de viatgers internacionals de gener a juliol representen un augment del 7% respecte de l’any anterior. El 25% arriben en companyies low cost, una altra estadística que lideram amb autoritat en l’àmbit estatal.

Ara relativitzem-ho: “viatger” internacional no significa “turista”. Tots els passatgers que arriben a les Balears des d’aeroports estrangers –tant si són turistes que arriben com si són residents que “s’escapen”– són computats en aquesta estadística. I, segurament, més d’un dels que estam llegint –i escrivint– aquestes línies, per cert.

Repassar quants de vols hem agafat enguany i quants ens han duit fora de les fronteres estatals pot ser un exercici saludable. I sovint, sorprenent. La primera passa per resoldre un problema és analitzar-lo correctament. Una pista: no sempre la culpa és dels altres.

La turistificació és ja un dels grans problemes de la humanitat. I en som víctimes, però també responsables. La magnífica secció ‘Overbooking’ de La Vanguardia repassa aquest estiu casos paradigmàtics arreu del planeta: la despossessió dels nadius a Puerto Rico, els mil turistes que assetgen un lleó al Massai Mara, la Insta City de Nova York... També algunes bones idees com les de Tailàndia: reobertura turística controlada després del covid; prohibició d’arribar en barca a la platja de Kho Phi Phi; temporades intermitents sense turistes per afavorir la imprescindible regeneració coral·lina a la badia de Maya; il·legalitat dels lloguers de menys de 30 dies; pertinents i molt efectives restriccions a la venda de pisos a estrangers; setge als pitjors efectes del negoci d’Airbnb, els latifundistes digitals que viuen de mercadejar amb els actius locals, però deslocalitzant els beneficis de la seva activitat...

És cert que per recuperar Mallorca no tenim gaires aliats exteriors: ni el Ministeri, ni Aena, ni els majoristes i hotelers, ni un finançament autonòmic just... Però també és cert que la majoria de claus per fer front a la desfeta són a les nostres mans i són competència 1. Municipal –Urbanisme, Policia Local, neteja i manteniment...–, 2. Insular –Ordenació del Territori, Inspecció Turística, xarxa viària...– i 3. Autonòmica –fiscalitat, horaris d’obertura, inspecció laboral, transports, moratòries turístiques i de creuers, Ports de les Illes Balears, recursos hídrics, litoral... 

En gran part, el redreçament només és qüestió de voluntat política. Però “voluntat política” no significa “la real gana dels polítics”, sinó la capacitat de la majoria social de donar suport a unes polítiques poc populars: estricta regulació del lloguer turístic; dràstica limitació dels accessos motoritzats –també per mar–; severes restriccions a la construcció en sòl rústic –molt per damunt de les dues quarterades–; moratòria comercial, d’oci i de restauració; gestió del paisatge –urbà i natural–; racionalització de l’energia i dels residus... La cosa, però, no va per aquí.

Mentre l’Executiu segueix sense actuar al·legant “falta de dades objectives”, la iniciativa individual i institucional continua apostant pel creixement: Turespaña treballa per connectar Mallorca i Canadà a través d’un vol directe, es vol instal·lar a Sineu una macrogranja per a 750.000 gallines, Libienergy Andromeda SL projecta un parc solar de 9.000 plaques i 73.800 m2 a Santa Margalida, els xalets en sòl rústic ja consumeixen l’aigua equivalent a tres vegades el Gorg Blau i Cúber, el Govern vol “flexibilitzar” l’allotjament de turistes a les explotacions agràries...

Limitar i racionalitzar sembla encara una llunyana entelèquia, mentre que la depredació continua activa i apel·lant als mateixos arguments de sempre: promesa electoral, creació de llocs de feina, demanda del sector. 

És per això que s’ha escenificat el suport de la patronal d’empreses nàutiques a la reforma del Port de Palma: ampliació del Dic de l’Oest, construcció d’un nou gran dic perpendicular per a petroliers, creació d’una marina de grans iots, més espai d’oci i restauració... El sector al·lega que perden contractes “perquè no hi ha capacitat d’atendre la demanda”. 

Òbviament. No sempre es pot atendre la demanda. No tot es pot fer, ni es pot fer sempre. Posar límits és exactament això. Capito?