Sobreviure a les vacances adolescents
A mesura que s’acosta l’11 de setembre, em trob més lleugera, alegre i divertida. Aquells dos éssers mitològics que tinc tancats a les habitacions de ca meva tornaran a sortir prest al matí, carregats amb motxilles, a la recerca d’un camí de profit per a la seva existència.
Aquests mesos m’han servit per continuar amb unes investigacions que vaig iniciar fa un parell d’anys. Perquè els hàbits dels adolescents de vacances van canviant, són una espècie en constant evolució i et poden sorprendre en qualsevol moment.
Enguany, als matins semblen dues morses, però, en lloc de gaudir de la brisa marina, s’instal·len al llit on, a més de dormir, parlen amb els amics, riuen amb vídeos ridículs, mengen... He intentat saber què se sent quan el llit es transforma en un microcosmos i hi pots trobar tot el que has de menester per ser relativament feliç –els llits d’adolescents tenen un defecte encara, que s’arreglarà quan algú trobi el mecanisme per pixar sense haver-te d’aixecar. Em va tocar ser adolescent a una altra època i amb progenitors que no concebien que la mandra es pogués allargar més enllà de les 11 del matí.
A l’hora de dinar, els adolescents de vacances es desplacen cap a la taula mandrosament, com dos caragols però amb cabells de bojos. No falten els badalls i les cares d’oi en veure qualsevol menjar casolà al plat –no té sentit enumerar la llista d’aliments que no els agraden, sinó que basta dir que només gaudeixen de la pasta, les pizzes i les hamburgueses.
Els capvespres, després d’una migdiada per descansar del descans matinal, comença la reactivació, com si fossin ratapinyades preparant-se per sortir de la cova. Es tracta d’una cursa en la qual, si un dels dos adolescents es despista, es pot quedar sense entrar a la dutxa. Quin momentàs. Quan veig que un dels meus fills es disposa a rentar-se, m’acomiad d’ell i li dic que no oblidi mai que l’estim. Perquè mai no sé si en tornarà a sortir. La dutxa d’un adolescent dura tant que gairebé podria escriure la meva primera novel·la. Quan la porta del bany s’obre, sembla que tota la boira del món s’ha ficat allà dins i sé que tot ha acabat perquè una olor massa penetrant de colònia em fa passar por de quedar-me marejada per sempre. El maquillatge, dos o tres canvis de roba, el pentinat... En tres o quatre hores, si tot va bé, poden estar llestos per sortir. Perquè l’estiu és temps de revetlla i tenc dos cadells ben revetlers.
Ara que s’apropa l’hora fatal, tots dos comencen a tenir cara de preocupació. De tant en tant sent, ben fluixet: “No vull començar l’institut...”. Quin goig fa veure el ramat d’adolescents que van avançant per carrers de pobles i ciutats camí de les aules. Quina pau que es respira, com si estigués enmig d’un camp verd després d’una bona ploguda, amb olor de terra banyada i els ocells tornant a contar. Hem tornat a sobreviure.
