Aquest mes de setembre fa 40 anys que es va introduir l’assignatura de Català a les escoles de les Balears. Si bé és cert que primer va ser una presència feble -tres hores setmanals-, progressivament es va avançar fins a fixar per decret un mínim del 50% de l’ensenyament en català i l’obligatorietat de tenir-ne coneixements suficients en acabar els estudis. Ara, quan successives generacions estan capacitades per fer un ús oral i escrit correcte del català, ens demanam i demanam als experts com es reflecteixen aquests coneixements en l’ús social de la nostra llengua.
La diagnosi és clara, però no positiva: hi ha més gent capacitada que mai, però en retrocedeix l’ús i hi ha una minva més que notable de la qualitat de la llengua. És una situació preocupant que demostra que no n’hi ha prou amb la feina que es fa des de l’ensenyament, com tampoc amb el que s’ha fet i es fa des de les administracions públiques, i molt menys amb el que podem fer tots i cadascun dels que habitam a les Illes, catalanoparlants d’origen o no i fins i tot els parlants d’altres llengües, per preservar, respectar, difondre i donar continuïtat al més important dels béns comuns que té qualsevol país: la llengua.
Per llei, és un dret de tots els ciutadans de les Illes poder viure en igualtat de condicions en qualsevol de les dues llengües oficials, i, en aquest sentit, les administracions han de garantir no només l’ús lliure i no discriminatori del català, sinó també l’existència de tots els serveis en llengua catalana que hi ha en la castellana. Som molt lluny de veure els nostres drets garantits. L’Administració, en unes legislatures més que en altres, ha fet passes, però no ha afrontat el deure de fer que el català sigui present i necessari en tots els àmbits.
L’escola fa la seva feina, però alguns partits polítics que representen una bona part de la població sovint fan de la llengua una arma de confrontació. L’escola fa la seva feina, però la societat, que som tots, no contribueix a consolidar-la com el patrimoni valuós que és. Utilitzar-la amb normalitat i amb correcció, que és el que es demana a qualsevol llengua, no és només una manera d’exercir els nostres drets, sinó també de garantir el de les persones no catalanoparlants de conèixer l’idioma del territori. El català és la principal eina de cohesió social que tenim. Només entre tots, escola, administracions, empresariat, famílies i ciutadania podem fer que la llengua que sabem i ens identifica es mostri saludable. I només ho aconseguirem si entenem que no ho feim només pel bé del català a les Illes, sinó pel bé de cadascun de nosaltres, i del país.