Socialistes en mode municipals
Clarament, el trágala que els socialistes de Salvador Illa van imposar al govern de Pere Aragonès durant la recent negociació pressupostària era molt més heràldic que no pas relatiu a infraestructures, model econòmic o sostenibilitat mediambiental. Es tractava de fer acceptar als republicans unes qüestions que ERC i les seves bases rebutgen per principi, a fi de mostrar davant l’opinió pública que la principal força de l’oposició mana i s’imposa sobre un Govern feble, mentre es prepara per substituir-lo. Per això, durant aquestes setmanes en què els pressupostos encara no estan aprovats, Illa recorda sovint que el govern de la Generalitat va acceptar la B-40, l’augment de capacitat del Prat i el Hard Rock, i que espera que compleixi. Després, quan els meandres de la burocràcia, i l’oposició al territori, i les limitacions financeres, i els ajornaments, i tants altres factors facin més i més problemàtica la realització d’aquells projectes, als socialistes la carretera, l’aeroport i el casino ja els seran igual, perquè els hauran fet el servei que ells en volien a principis del 2023.
A punt de deixar enrere la pantalla dels pressupostos com a exhibició de poder i centralitat, doncs, els socialistes s’estan posant ja en mode eleccions municipals. És el seu terreny més propici, perquè el PSC ha estat sempre un partit municipalista sobretot metropolità i perquè la seva força en aquesta àrea i aquest tipus d’eleccions no es va veure seriosament amenaçada per Ciutadans ni en els millors moments dels taronges: el 2019, el PSC aplegà als comicis locals quasi el 22% dels vots, per menys del 8% de Cs, i a la demarcació de Barcelona els percentatges van ser del 24,3% i el 9%, respectivament.
Amb tot, aquells prop de 280.000 sufragis que l’espanyolisme pretesament modernet va recollir fa quatre anys (231.000 el 2015) resulten molt llaminers per al senyor Illa i els seus; en primer lloc perquè els endevinen mal defensats per una marca que arrossega l’estigma de l’extinció, i en segon perquè, sumant-los, el PSC arribaria al 30% del vot, que, en unes eleccions locals, significaria el retorn als anys daurats. No del tot, perquè la pèrdua del sector sobiranista és, en determinats territoris, irreparable. Però vaja...
En alguns indrets, l’opa amistosa sobre l’electorat de Ciutadans és flagrant, descarada. Ja fa quasi dos anys i mig que el PSC de Tarragona (la porció sud de la fantàstica Tabàrnia, recorden?) va fitxar sorollosament com a número dos de la seva candidatura per al proper mes de maig el senyor Rubén Viñuales, fins aleshores portaveu municipal i cara més visible de Cs a la ciutat. En altres indrets, el gir conservador i espanyolista està resultant més subtil. Per exemple, a Barcelona.
Fer per tercera vegada consecutiva alcaldable socialista per Barcelona el senyor Jaume Collboni i Cuadrado (que inicià la seva carrera municipal l’abril del 2014 amb un “procés participatiu de primàries obertes” guanyat gràcies a exòtics vots pakistanesos) no és precisament una aposta agosarada ni innovadora. Només un apparàtxik consagrat hauria pogut obtenir aquella “victòria”. Després, la pirueta recent de passar en vint-i-quatre hores de primer tinent d’alcaldia d’Ada Colau a ariet opositor contra Ada Colau tampoc no parla gaire de coherència, rigor ni seriositat.
I tenim també el fitxatge, com a probable número dos de la llista de Collboni, del senyor Josep Lluís Franco Rabell, antic activista veïnal i, sobretot, diputat i líder més aviat gris de Catalunya Sí que es Pot durant la breu legislatura catalana de 2015 a 2017. "Vaja, una picada d’ullet cap a l’esquerra!", potser va pensar algun lector molt ingenu. No sembla que la cosa vagi per aquí, ni tampoc que es tracti d’insuflar gruix doctrinal ni dialèctic al futur grup municipal socialista. A propòsit d’una entrevista audiovisual a Rabell, Sergi Pàmies parlava l’altre dia a La Vanguardia de “la retòrica de l’obvietat d’un veterà de l’autocomplaença inflable d’esquerres”. No es pot resumir millor.
Així, doncs, ¿què han vist Jaume Collboni i el PSC en Lluís Rabell, per posar-lo tot just darrere de l’alcaldable? Doncs principalment la seva contundència d’aquests darrers anys, mentre va ser diputat i després, contra l’independentisme; el fet que, adoptant el llenguatge de la dreta espanyolista, qualifiqui les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017 com un “cop d’estat”, o que aplaudeixi encara ara la reelecció de Colau el 2019, amb els vots de Ciutadans i de Manuel Valls, perquè “la ciutat no caigués en mans d’Esquerra”. En presentar-lo com a coequipier, Collboni subratllà sobretot de Rabell el ferm antiindependentisme.
Esclar que, si ens remuntéssim una mica més enrere, trobaríem Lluís Rabell declarant que, el 9-N del 2014, havia votat sí-sí perquè l'hi demanava el cos, i manifestant-se defensor del dret a decidir. O, a les acaballes de 2016, assegurant que tard o d’hora s’hauria de celebrar un referèndum a Catalunya.
Marxisme pur: “Aquests són els meus principis. Si no li agraden, en tinc uns altres. Principalment, si hi ha pel mig una bona nòmina pública”.
