Societats de pell fina
Dissidència. A l’Iran la sàtira s’ha convertit en un instrument per desafiar el règim. Per les xarxes socials hi circulen imatges d’homes amb hijab i de dones sense, que ridiculitzen la persecució oficial contra qualsevol vestimenta massa “occidental”. Els vídeos que caricaturitzen el sistema competeixen amb els acudits populars sobre les forces de seguretat. Mentre la repressió s’intensifica i la mobilització ciutadana busca espais de protesta, l’humor s’ha convertit en el llenguatge de la desobediència civil. És una eina per a la dissidència i una amenaça per al poder.
“El riure mata la por”, li diu el bibliotecari de l’abadia d’El nom de la rosa a Guillem de Baskerville a la novel·la d’Umberto Eco. Sense la por s’acaba el poder d’aquell que pretén imposar una única visió del món. No pots témer una cosa de la qual pots fer burla. I, en un món d’inquisicions, el riure és una amenaça.
Persecució. Kunal Kamra és un còmic de Bombai que ha decidit denunciar la nova llei contra la desinformació que ha aprovat el govern indi. L’executiu de Narendra Modi s’erigeix en l’únic dit acusador que determinarà quin contingut es considera fals o desinformador, i haurà de ser retirat obligatòriament de les xarxes socials. Kamra ha denunciat que aquesta llei viola la llibertat d’expressió i limita les seves possibilitats de fer sàtira política d’un govern que de manera “arbitrària i subjectiva” pot decidir eliminar-la de l’esfera pública.
A cada polèmica, que escandalitza els uns i mobilitza els altres, es reobre el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió i de l’humor. Valtònyc, Pablo Hasél o el Polònia. Humoristes com Ricky Gervais denuncien la política de la cancel·lació, mentre les xarxes condemnen xous –alguns més barroers que d’altres– pensats per incomodar-nos, provocar-nos i desafiar els límits de la nostra tolerància.
Estem construint societats de pell fina. Societats que s’escandalitzen fàcilment, que rebutgen tot allò que qüestiona la nostra visió del món. Una enquesta de l’empresa britànica YouGov d’ara fa un any assegurava que més de la meitat dels britànics s’autocensuren per por a ser jutjats –ja sigui judicialment o socialment–. Ens estem carregant el dret a ridiculitzar i a discrepar de l’statu quo.
Censura. Estem comprant la por. Carregar contra l’humor és carregar contra la manera més irònica de desafiar el poder.
La teoria, fins ara, deixava la sàtira fora del catàleg censurable. La ironia s’escapa encara d’alguns programes que fan control de contingut a les grans plataformes. Però estem veient com, en el marc de la guerra d’Ucraïna, fins i tot la sàtira que qüestiona l’argumentari occidental contra la invasió russa comença a percebre’s, en algunes institucions, com una amenaça per a l’opinió pública.
El poder més feble sempre és el que sent una necessitat més gran de control i reafirmació. Perseguir la dissidència o el pensament alternatiu és un exercici de debilitat. Portem anys d’incerteses polítiques i socials, que han servit per construir un discurs de la por que ha fet de vaselina per a la retallada de drets i llibertats. I precisament aquells que lluiten contra règims autoritaris per defensar la seva llibertat abracen la força de l’humor i la seva capacitat de dessacralitzar el més simbòlic del poder.
