Sociovergència a la basca
El 18 d’octubre de 1997 s’inaugurava el museu Guggenheim de Bilbao. A la porta, donava la benvinguda el simpàtic gos Puppy, escultura de materials efímers, però allà es va quedar, i l’any passat va celebrar el vint-i-cinquè aniversari, amb 1.287.147 visitants. El govern basc de coalició entre el PNB i el PSE, José Antonio Ardanza i Ramón Jáuregui, dos estadistes, havia empès inversions institucionals de 14.000 milions de les antigues pessetes, i amb 12.000 milions més per al palau Euskalduna culminaven l’operació de rentat de cara del Bilbao grisós de la siderúrgia i una reconversió industrial que havia convertit la llera de la ria en un camp de batalla.
La coalició de la centralitat havia aixecat el país castigat pel terrorisme i posava fi a una època. Xabier Arzalluz i Jon Idigoras, entranyables enemics que lideraven el PNB i Herri Batasuna, trenaven els vímets d’unes converses que menarien a la treva del Pacte de Lizarra-Garazi, el 12 de setembre de 1998, ara farà, també, vint-i-cinc anys. La generació posterior planificava una majoria nacionalista, fer la pau i temptar una via política cap a la independència; noms per a la història: Juan Mari Ollora, Joseba Egíbar, Gorka Agirre, del PNB; Josu Urrutikoetxea (Josu Ternera) i Mikel Albisu (Mikel Antza), per ETA; Arnaldo Otegi, Joseba Permach, Rafa Díez i Rufi Etxeberria, d’una Herri Batasuna que canviaria de marca per evitar la contaminació amb la violència, Euskal Herritarrok (Nosaltres, Ciutadans Bascos), un Sinn Féin al pil-pil emulsionat en un Fòrum d’Irlanda.
Després de les moltes anades i vingudes de treves trencades i converses refetes, el primer de febrer de 2005 el lehendakari Ibarretxe va defensar al Congrés la proposta, ja aprovada al Parlament basc, d’Estat Lliure Associat, que va ser derrotada. El PNB no va pair bé l’operació, que la va donar per bona com a metodologia de la pau però la va suspendre com a estratègia política de la governança. El PNB va assumir que la independència no era possible, com ho havien assumit els seus socis catalans de CiU, i va retornar a la gestió de l’autonomia buscant, això sí, eixamplar-la amb el major nombre de competències, algunes encara pendents de l’Estatut de Gernika, i el desenvolupament a l’alça de la tributació pròpia del Concert Econòmic.
En el conjunt intersecció federalisme-confederalisme, per al PNB associar-se amb els socialistes tornava a ser l’opció tàctica més confortable. El final d’ETA i l’homologació democràtica de l’esquerra abertzale, el 2011, tornava a recarregar les raons de la sociovergència a la basca, diguem, perquè a més a més permetia als jelkides visualitzar millor la seva opció i que no se la cruspís una competència d’EH Bildu que també necessitava acreditar gestió per validar-se institucionalment després de tancar la guerrilla: com a Irlanda i Colòmbia. Som aquí, eleccions municipals i forals de maig de 2023, i generals a Corts, del mes entrant.
El PNB –com l’antiga Convergència– manté l’independentisme líric, però tenen prou paït que assolir un embat independentista seria debades, actuaria en sentit contrari i anirien a pitjor; com la Catalunya processista ha reculat fins i tot en una autonomia encongida pel 155. Aquesta és l’anàlisi que no fan a la seu de Sabin Etxea, però sí en privat al preciós bar del davant, el cafè Iruña... El model més estable de govern en aquesta tessitura és l’aliança amb els socialistes.
Alguns analistes del curt termini i amb visió hispanocèntrica es van apressar a considerar que l’entesa entre PNB i PSE era exprés, una resposta a un Núñez Feijóo que, en aguda incontinència de victòria, aprofitant la polèmica pels ex-presos a les candidatures de Bildu, va proclamar que barrarien el pas al poder de l’esquerra abertzale, avís a navegants també d’una il·legalització que, amb la llei de partits vigent, podrien tornar a reconsiderar en joint venture amb Vox. Però no era aquesta la qüestió –en cap cas el PNB discutiria la legitimitat democràtica de l’esquerra abertzale–, sinó la perspectiva estratègica que convé a uns i altres, al PNB pel flanc nacionalista i al PSE pel flanc esquerre, d’apaivagar el creixement d’EH Bildu, que ja pesca vots a tots dos caladors cantàbrics.
Bildu ha crescut a tot arreu en detriment d’uns i altres, guanya les municipals en regidories tot i que el PNB les guanya lleugerament en vots. Amb triomfs simbòlics com l’hegemonia al Baix Llobregat del Nervión, llotges de pesca d’altura com Bermeo i Ondarroa, el centre geogràfic i audiovisual de Durango, el port de Pasaia, la cooperativista Arrasate-Mondragón, la industriosa Tolosa, la capital sentimental de Gernika i... Alonsotegi, el poble del lehendakari Urkullu. Sense els pactes sociovergents, assolirien l’alcaldia de Vitòria i la Diputació Foral de Guipúscoa, on arrasen, sense comptar amb altres municipis que haurien governat des d’un acord sobre l’eix nacional; que, tanmateix, funcionarà en alguns casos en l’after hours sempre possible en el rellotge municipal, de complicitats personals o d’urbanisme i gestió de residus.
EH Bildu ja ha palesat que sap administrar el creixement amb prudència, d’entrada no facilitant governs de dretes espanyolistes cada cop més una cosa i més l’altra –paradigma la Comunitat Foral de Navarra, baluard de la històrica Euskal Herria, encara que el PSOE sigui el principal beneficiari d’aquests suports, com ho serà a les properes eleccions generals. L’esquerra abertzale ja va sortir escaldada d’apuntar-se a allò del "a Espanya ja s’ho faran" i "quant pitjor, millor". I els llaços afectius corresponsables de la pau amb els socialistes no s’han trencat. Arnaldo Otegi, un dels millors polítics bascos i el més empàtic, és al timó, la nau va i a les properes autonòmiques de maig de l’any vinent van a tota màquina per temptar el sorpasso absolut al PNB i ser la marca més votada com –reflexiona el digital abertzale Naiz.eus– el Sinn Féin ho és a Irlanda del Nord, amb tendència demoscòpica a l’alça, pel càstig a l’aliança del Fianna Fáil i el Fine Gael per expulsar-los del pont de comandament.
