A sol ixent

Saltem del llit d’hora per anar a veure la sortida del sol. Aquestes nits tanmateix són insuportables: l’humit i la calor no ens deixen descansar bé, i quan hom no té aire condicionat només li queda el remei d’anar fent voltes al llit, al mateix ritme dement que les aspes del ventilador. L’aire té la textura de les coses líquides. Les parets semblen irradiar calor, com les galtes d’un infantó. Per la finestra oberta no entra ni un bri de vent, i quan hom es pensa que s’adorm de sobte el desperta algú que passa pel carrer, bramant, o un mosquit, que xiula a les orelles versos macabres, o les gotes de suor que li tresquen com formigues de tortura pit avall. 

Com que no puc dormir, llegeixo a les fosques amb el llibre electrònic, fins que em ploren els ulls, i és com suar per la vista. Per tot això, aixecar-se d’hora no és cap suplici, més quan la perspectiva d’anar a veure sortir el sol a la platja ve acompanyada de la idea d’un bany d’aigua fresca i d’un berenar de cafeteria. Feia dècades que no sortia de casa a aquestes hores: records de quan era un al·lot i m’aixecava amb d’altres idees (pescar, bussejar) d’acostar-me a la platja deserta. Recordo que la platja era per a nosaltres sols, llavors, i que aquest era un dels incentius d’anar-hi. Era l’únic moment del dia en què hom es podia fer a la idea del que era la Mallorca de què havien gaudit els padrins, i els pares, quan eren més joves: quilòmetres i quilòmetres de platja buida. Carrers tranquils. El silenci virginal dels pinars; el vent suau a les dunes.

Per això m’impressiona que, fins i tot a sol ixent, ja hi hagi una gentada. I que hi siguin, els turistes, per fer fotos al sol emergint de la mar, de l’horitzó clar. Em pensava que el sol seria meu, només, a aquella hora, i resulta que l’he de compartir amb tot d’adeptes d’Instagram. El sol surt, vermell com un caliu, entre núvols baixos, que es desfan tot d’una. L’aigua sembla la pell d’un animal. L’aire és fi, net, el temps es palpa, perquè el sol s’alça a les totes, ben aviat ja ha tret el cap i s’eleva per damunt de l’horitzó aclarit. N’hi ha que no s’han colgat, encara, i es fan fotos amb el vestit de la discoteca, sortint de l’aigua, o amb els peus en remull, fan carasses patètiques. D’altres tenen fins i tot càmeres professionals, amb objectius llargs com canons d’escopeta. Allà on no hi havia ningú ara és ple de gent, fent fotos o corregudes arran de l’aigua, amb el ca de raça; dins de la mar ja hi ha esportistes fent allò que ara en diuen paddle surf. Més amunt, cap a la banda del Parc Natural de l’Albufera, un grup de dones fan ioga, i una tropa de cinquantins s’esforcen amb els pesos, a les ordres d’un instructor professional. Passa el tractor que esporga l’arena; però abans ja ha fet la passada un aventurer insomne, amb el seu detector de metalls. Les onades, de nit, han tret molta porqueria. És sorprenent, aquí, tanta activitat. Pens que no només ens han conquerit l’espai –Mallorca– sinó el temps, aquelles hores primeres, que semblaven només nostres. A la cafeteria em clavo un berenar continental.