De l’article de C. A. Jordana (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958) a Meridià (24-VII-1938). Aquell estiu al front de l’Ebre queien morts sense deixar rastre nois de 17 i 18 anys, la “lleva del biberó”. Els enviaven a les trinxeres mal equipats i no preparats per a la guerra. Eren carn de canó que protegia, entre altres, a xicots de la seva generació emboscats per influència a l’administració o amb excuses per no combatre. Dels desconeguts sacrificats en la batalla hi ha esment en algun llibre (com l’editat l’any 2000 pels hereus de Josep Maria Folch i Torres, pare del Jordi, mort en combat) i en el Memorial de les Camposines, potser menys visitat per catalans que el de Vietnam a Washington.
Sí, ja ho he llegit. L'il·lustre escriptor s'ha incorporat. L'eminent polític, el divo del partit o el sindicat s'ha enrotllat la manta al cos i cap al front falta gent. Sí, ja ho he llegit. I sovint he hagut de llegir estona. L'il·lustre escriptor, lúcid esperit, treballador incansable, era l'admiració d'amics i d'estranys. ¿Se'n podia fer una excepció? Doncs, no; no vacil·là gens. Li han cridat la lleva i res: ja és a la llista, el criden, respon: "Present!". L'eminent polític, el divo del partit o el sindicat, ¿es podia considerar imprescindible a la rereguarda, en serveis delicats, però tous? Doncs, no. L'home ha dit: "Jo també hi vaig, és clar. Aquí em teniu!" Notes als diaris ens ho expliquen. Notes, simples notificacions curtes, ja esta bé. Però ¿per què, tan sovint, notes llargues, recalcaments del fet? No cal exagerar la nota. [...] Giro aquella insistència. Me la miro per un altre cantó. ¿No enclouria una desconsideració desdenyosa envers els lluitadors anònims? Indiscreta almenys. Doncs, fora! Jo reservaré les lloances per a l'incorporat desconegut. [...] ¿Lloaràs, doncs, aquells que no coneixes? ¿Aquells que a casa seva els coneixen? És clar! Precisament per això: perqué a casa seva els coneixen. Aquell jove pagès tractava la terra amb una dura amor que era la ufana de les feixes. A posta de sol es redreçava amb una dignitat que dominava l'esplet del seu treball. A punta de dia guarnida la mula, l'enganxava al carro per dur al mercat jornades de suors. Potser tenia el tracte una mica sorrut; però els seus -parents, amics- sentien prou la tendresa sota l'aspror del gest. Ha marxat a combatre sense sentir-ne gens de rancúnia. La serva tota per a l'aspror del gest, de cara a l'enemic. Té, aquell altre minyó, unes mans d'una dura habilitat. Sota d'elles — amoroses en la destresa dura —, el ferro era dòcil i prenia posats servicials. En sortien aparells d'una precisió acerada, servents de l'home en els treballs de la pau. La metralladora correspon ara dòcilment al seu deure de lluita, on no hi ha hagut vacil·lació. Mira: un xicot elegant. Podia fàcilment saltar el taulell si hagués volgut. Però preferia de moure's amb una lentitud estalviadora del temps. Les seves corbates -com el seu gest i el seu parlar, que oferien el seu tracte-, tenien encisades les parroquianes, que sempre volien que fos ell qui les servís. Per inscriure's ha hagut de fer cua un dia, dos, tres. Ha hagut de suplicar. Els facciosos havien destruït el seu poble i no podia presentar la partida de naixement. Se n'ha anat a la mort amb un somrís, sabent prou que la mort el cercaria de prop i de lluny. I aquell adolescent, l'estudiant? Freqüentava el cinema, jugava a bàsquet, resseguia les dates de la història, descobria la ics a les equacions de segon grau. El criden a preparar-se, es prepara; pensa sense defalliment: "Em tocarà aviat." I les seves mans, hàbils a llançar la pilota, ja fan motlle per a les granades de mà. Sí, a casa d'ells els coneixen. ¿I no els coneixem tots? Deu minuts de silenci meditatiu (no en record adolorit, sinó en desig de victòria), deu minuts de monòleg interior en honor del soldat desconegut!
